He llegit a blocs del nostre vilaweb algunes opinions respecte a l’ús del català a Palma, i en totes hi havia coincidència de la poca utilització de la nostra llengua comuna a la meva ciutat.
Certament jo diria que aquesta apreciació és absolutament correcta, ja que fa més de trenta-cinc anys que hi visc, i en puc donar constància de la progressiva disminució del ús social del català a tots els àmbits, disminució especialment accelerada a velocitats de mareig en els darrers temps.
Quant passeges per ciutat o entres a un comerç, només sents parlar en espanyol, i desprès i a molta distància, en alemany, anglès, àrab, rus, ... i gaire bé, a la cua i, de tant en tant, sents qualcú parlar en català de Mallorca, que gaire bé sempre és gent d’edat avançada. Per això quan pel carrer escoltes que uns pares joves parlen en català als seus fillets petits, als resistents de llengua, ens produeix una alegria i sensació de benestar que es pot prolongar durant una bona estona, en pensar que encara hi haurà algú que projectarà cap el futur la nostra llengua i desprès ja ho veurem, o ho veuran, com diem aquí: que qui dia passa, any empeny.
Això passa a Palma i en faig pública confessió, però també us he de dir, per altra banda, que, per raons professionals, cada mes o mes i mig i des de fa un bon grapat d’anys, he de desplaçar-me a Barcelona durant dos o tres dies, i que, en la meva apreciació personal la situació descrita per Palma difereix ben poc de la que jo visc cada vegada que vaig a Barcelona. No sé si vaig a parar a unes zones determinades en que l’espanyol ja ha arrasat en gaire bé tot el que ha trobat lingüísticament o que la meva percepció subjectiva, que és la d’una persona que espera gaudir d’utilitzar la seva llengua a un lloc on es suposa que ho podrà fer, i finalment ho pot fer d’una manera molt minsa, i per això sent una certa frustració i tristesa, arribant a la conclusió personal que a Barcelona la situació és molt similar a la de Palma.
Ja no de Palma, però sí de Mallorca, vos vull contar dues situacions vinculades a la llengua viscudes ahir diumenge i abans d’ahir dissabte, petites mostres (esper que no significatives) de la sociologia casolana de la llengua.
Ahir al Port de....., érem dinant a un restaurant de la localitat, la família propietària del negoci i que a més ens serveix, són tots ben mallorquins i per tant, s’estaven relacionant tota l’estona amb nosaltres en mallorquí, en català de Mallorca. A la taula del costat una família alemanya amb una nina d’uns deu anys. En acabar de dinar, la nina amb gran esforç, dirigint-se a la propietària li diu: “Molt bé, moltes gràcies”. El pare de la nineta afegeix: “Se dise así, verdat?”. La propietària respon: “Sí, se dise así, pero a esto es en dialecto mallorquín, para desirlo bien hay que desir: Muy bien, muchas gracias”.
Abans d’ahir a la Colònia ......, també dinant. A dues taules properes hi ha dos grups diferents mallorquins, són tots de poble, ben mallorquins. No es coneixen però tenen en comú unes filletes d’edat aproximadament igual, 7 o 8 anys. Tota l’estona les famílies es relacionen entre ells en mallorquí, incloent les nines, que parlen amb els seus pares en mallorquí amb tota naturalitat i correcció. El cap d’una estona, les nines de cada família es descobreixen mútuament i contacten. Una pregunta a l’altra: “Cómo te llamas”, l’altra contesta: “ M.....”, “¿Sabes jugar a ...?. L’altra diu que sí i comencen a jugar, a jugar durant tota l’estona.... en espanyol, mentre cada una, de tant en tant, interromp el joc per relacionar-se amb la seva família, .... en català de Mallorca.
Bé, sobre la situació del català al país valencià vos puc dir que on visc (Alacant), i tenint en compte que sóc d'ací (encara que de mare murciana i pare ontinyentí), no he escoltat a Alacant el valencià alacantí fins fa 1 estiu (i tinc 19 anys i mig) a dins un supermercat regentat per un matrimòni de guardamardencs vells (de Guardamar del Segura) en el qual la dependenta parlava en valencià amb una senyora vella alacantina. Val a dir que, en haver-me dit la dependenta que la situació del valencià millorava al barri de Benalua (on érem), em vaig alegrar molt (em semblava gairebé increible que poguera passar hui!).
Hi afegisc que, en haver fet de 6 a 8 entrevistes devora el mercat central i la rambla a Alacant, amb un company de filologia cat (és la carrera que cursem)....sorpresa!: la majoria de persones velles que vàrem voler entrevistar éren filles de valencians que no havien transmés el valencià als seus fills i, per descomptat, la majoria d'aqueixes éren ben espanyolistes (ex: el nostre primer entrevistat ens digué que els seus pares varen fer ben fet de no parlar-li en valencià i que no pogué triar d'aprendre castellà i valencià, sinó o una o altra llengua. Després d'açò, va dir un "no?" de "no trobeu que tinc raó?"¬¬).
Per cloure aquesta informació i deixar-vos un bon regust de boca, diré que la darrera alacantina que vàrem entrevistar fou una xica de pares castellans que, tot parlant-nos en valencià, desitjà la pervivència del valencià a la meua ciutat. ^^
I encara la veu bilingüe català/espanyol que has escoltat al bus va costar déu i ajuda aconseguir-la, perquè durant molt de temps només era en espanyol i davant algunes cartes al director als diaris i les protestes d'un petit grup d'usuaris molt actius, que reclamaven que la megafonia al bus fos també en català, l'Empresa Municipal de Transports de l'Ajuntament de Palma, responia que els sistemes de megafonia dels autobusos no permetien dues llengües. Díficil de creure al segle XXI, no?. Finalment en passar un parell d'anys es van aconseguir els busos bilingües!!!
En qualsevol cas, Marc, benvingut a Mallorca que encara té coses molt guapes.
Al meu blog, aviat escriuré una sèrie d'anecdotes reals, tan positives com negatives, relacionades amb l'us del català al carrer i especialment al lloc on treballo, pel qual passen cada dia mes de 1000 persones de tot arreu.