La joventut i bona part de la seva infantesa van transcórrer a la península Ibèrica, on el seu pare, Amílcar Barca, el va preparar per al compromís que li va imposar quan només tenia deu anys: venjar la derrota de la primera guerra púnica. El va preparar bé. Diuen que probablement va ser el militar més brillant de l’antiguitat i que cal esperar a Napoleó (dos mil anys després) per trobar un general que se li pugui comparar.
Aníbal va començar la segona de les guerres púniques pel seu compte. Sense tenir –ni esperar- cap instrucció de Cartago va atacar Sagunt i s’encaminà cap a Roma. Un cop passats els Pirineus va anar derrotant un rere l’altre tots els exèrcits gals que es van anar interposant entre ell i el seu objectiu final. S'hi va deixar més de la meitat del seu exèrcit, però va aconseguir creuar els Alps amb els seus elefants i la notícia va conmocionar Roma. Semblava impossible.
L’any 218 aC un dels molts generals de la nissaga dels Escipions, amb un exèrcit de tres-cents mil romans, es va enfrontar a vint-i-sis mil cartaginesos a Tesino. Vint-i-sis mil cartaginesos contra tres-cents mil romans... Aníbal els va derrotar!
Roma va trigar dos mesos a armar un segon exèrcit. Segona batalla i segona derrota. La situació era tan crítica que Roma va trigar ara vuit mesos a formar un tercer exèrcit per intentar aturar l’avanç d’Aníbal. Tercera batalla i tercera derrota. I aquí ens trobem amb un d’aquells detalls que ens revelen de quin material estaven fets aquells romans.
Diuen que la veritat és la primera víctima d’una guerra. No sempre, i les excepcions em semblen prou significatives. Assabentats de la magnitud de la derrota, el Senat romà es va adreçar al seu poble amb les següents paraules “Hem estat vençuts a una gran batalla. El perill és greu”. Una actitud que recorda la de Churchill després de Dunkerque, quan a través de la BBC va comunicar als seus compatriotes que a partir d’aleshores només els podia garantir sang, suor, esforç i llàgrimes. Us recomano que us llegiu aquest discurs, no només per admirar la retòrica del seu primer ministre (premi Nobel de literatura) sinó també per entendre de quin material estan fets els britànics.
Desesperada, Roma encara va poder armar un quart exèrcit, manat per Terenci Varró, que va intentar aturar els cartaginesos a Cannas. Aníbal els va esclafar. Mai abans ni mai després cap exèrcit romà va patir una desfeta d’aquelles dimensions. Tinc entès que encara ara a les acadèmies militars s’ensenya l’estratègia d'Aníbal a Cannas.
I ara som on volia arribar. En aquells temps els generals que perdien una gran batalla corrien el risc de ser executats en tornar a casa. Càstigs exemplars amb execucions ben cruels: fuetejats, crucificats... molts evitaven el retorn a la pàtria suicidant-se o intentant fugir.
No va ser el cas de Terenci Varró que en arribar a Roma es va trobar els seus conciutadans, vestits de dol, esperant-lo a les portes de la ciutat. Al capdavant hi havia una delegació del Senat, que li va sortir al pas i va donar-li les gràcies... per no haver dubtat d’ells.
...anònim!
A banda de l'essència de l'article, fer-vos un comentari purament d'estratègia militar: també la manera d'enfocar la batalla diu molt de la pasta que estava fet Anibal ja que davant la tremenda superioritat de l'enemic, coneixent les seves estratagemes tàctiques (la primera línia d'atac coberta amb els grans escuts i anar avançant mentre es van rellevant successivament els homes per tal de tenir durant tot l'atac homes frescos bregant a primera línia protegits pels escuts, per posar un exemple), i sabent que a l'exèrcit romà li era més propici un atac en una planura i a camp obert, com deia, Anibal va decidir concedir al contrincant tot això podent no fer-ho. És a dir, va preferir guanyar sense condicions, sense tretes, cara a cara, sense importar si tu més i jo menys, si tu millor i jo pitjor, sabia que guanyaria igualment, ja que va aprofitar precisament el punt fort de l'enemic per tornar-lo en contra seva.....tant va ser així que en un reportatge sobre la batalla varen dir que un cop encerclat l'exèrcit romà els cartaginesos van passar-se tot el dia (tot el dia!) massacrant romans fins al punt que els cartaginesos van acabar extenuats de tant massacrar.
suposo que una de les coses que distingeix els grans (en el camp que sigui) dels demés és justament això: estar fets d'una pasta especial pròpia, tenir "el seu propi segell".
Admiro l'habilitat i voluntat d'Aníbal, però m'emociona l'aspecte humà del retorn de Terenci quan, en el pitjor moment i en les pitjors circumstàncies enlloc de retrets es va trobar amb què li donaven la benvinguda amb un "estem amb tu" i ens alegra que ho hagis tingut clar, i que és en els pitjors moments, quan més se't pot retreure, justament quan "els teus" t'han de fer costat.
Tants d'altres, després de l'enèssima derrota haurien continuat amb el mateix discurs reaccionant de la mateixa manera (abans, els romans havien crucificat algun dels seus generals derrotats). Einstein va dir que el que és boig és continuar fent el mateix que hem fet fins ara esperant obtenir un resultat diferent. Els romans "van entendre", van tenir en compte els factors que tu dius... Em sembla molt. Moltíssim. N'hi ha que no n'aprenem.