Glorioses jornades de juliol. Cent anys
d’una revolta antimilitarista
Jordi Martí Font
Què
va passar a Barcelona ara fa cent anys? Què va abocar les masses de gent a
cremar escoles religioses, esglésies i convents? Va ser l’anomenada Setmana
Tràgica una revolta contra l’església? Una revolució? Una crema de convents per
part de barcelonins embogits? Els “multitudinaris assassinats de capellans” van
ser la causa d’aquest adjectiu aplicat a aquella setmana de juliol? Què va fer
Ferrer i Guàrdia per merèixer la mort?
Quan
jo era petit, un dels llibres que corria per casa portava per títol “Historia
de España del siglo XX” de l’Editorial Vergara en edició especial pel Dia del
Llibre per als clients de
Amb l’Exèrcit encara no es podia
A
“El eco de los pasos”, Joan Garcia Oliver explica la seva conscienciació com a
obrer i la seva construcció ideològica com a anarquista a través de diversos
relats carregats de recursos literaris equiparables a qualsevol dels que un
escriptor amb reputació i ofici és capaç d’utilitzar. Un d’ells, potser el que
manté una tensió narrativa més llarga i intensa, és el que fa referència a uns
fets que va presenciar davant de casa seva a Reus als set anys. El juliol del
Un mes
abans dels esdeveniments que trasbalsaren el futur ministre de Justícia quan
era infant, el jove Joan Peiró pronunciava un dels seus primers discursos -o
almenys el seu primer discurs datat- en el marc d’una vaga a l’empresa Costa i
Florit de Badalona, on treballava com a ajudant de vidrier, una vaga que la
part obrera va guanyar totalment. I Salvador Seguí, el Noi del Sucre, segons
explica el seu amic Viadiu, assumia que era llibertari lluitant pels carrers de
Barcelona durant aquell juliol calorós, en una participació que l’obligaria a
refugiar-se a Gualba, on treballarà com a pintor. I no eren els únics...
Antimilitarisme i anticlericalisme
Si hem de parlar
de dues causes que van portar a les jornades de juliol del 1909, aquestes són
sense cap mena de dubte l’antimilitarisme i l’anticlericalisme. Un i altre
poden semblar perfectament diferenciats –i ho són- però en la visió dels obrers
de final del segle XIX i començament del XX no són res més que les dues cares
d’una moneda que en tenia algunes més: la dominació que patien com a classe.
En allò concret,
la connexió es mostra evident als ulls del proletariat sobretot durant el Règim
de
Pel que fa a
l’Exèrcit, per a les classes baixes quedava massa a prop el desastre colonial
que havia suposat la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines en unes guerres
en què ells havien estat “carn de canó” en la defensa d’uns interessos
econòmics que no eren els seus malgrat s’anomenessin “nacionals”. El nou
objectiu de les elits econòmiques espanyoles, en bona part constituïdes al
voltant per burgesos principatins desitjosos de no perdre ni un mos en el
repartiment colonial d’Àfrica esdevingut entre 1904 i 1912, va ser consolidar
la part del pastís que havia correspost a Espanya en aquest repartiment. Aquesta
porció del pastís s’havia definit en la conferència internacional d’Algesires
del 1906. Les terres que corresponien a Espanya eren les que s’estenien pel
nord de l’imperi marroquí i un dels més interessats en els nous negocis que
suposaria la guerra era el marquès de Comillas, propietari de nombroses mines de
ferro i de plom al Rif i de
L’empresa colonial
espanyola necessitava burgesia “emprenedora” per dir-ho en termes actuals, i en
tenia, i un exèrcit sense manies que mantingués l’ordre necessari per a
l’explotació. I l’exèrcit necessitava espanyol era un exèrcit format per un cos
d’oficials immens, desproporcionat, en què la guerra es veia com la
possibilitat de pujar de grau per serveis prestats. Alhora l’exèrcit
necessitava tropa, és a dir més carn de canó. El 1906, l’Exèrcit tenia 497 generals i prop de 18.000 oficials,
la majoria sense responsabilitats definides. La guerra, doncs, també es veia
com una oportunitat d’escalar en la jerarquia militar alhora que suposava una
forma clara d’expansió del domini espanyol i de revàlida després de les pèrdues
de les colònies d’ultramar.
De la vaga general a la revolta popular
El
9 de juliol, un atac dels resistents marroquins contra el ferrocarril de
El
govern de Maura va anunciar, l’11 de juliol, la mobilització de 20.000 reservistes
per a un servei obligatori i actiu al Marroc. Tothom sabia ben clar què volia
dir allò per a les classes populars. El mateix dia 11, començaren les protestes
i augmentaren d’intensitat a mesura que arribaven notícies i rumors sobre les
derrotes que patia l’exèrcit espanyol en la campanya colonial.
La
premsa republicana, tant el catalanista d’esquerres d’“El Poble Català” que
dirigia Antoni Rovira i Virgili com la lerrouxista d’“El Progreso” feia dies
que s’havien pronunciat clarament en contra de noves aventures colonials i en
contra de l’enviament de tropes al Marroc. No era estranya la seva posició ja
que tot el moviment republicà, anarquista i part del catalanista (cal recordar
que
Diumenge
18 de juliol, enmig d’aquest clima de “No a la guerra”, un batalló de
reservistes va recórrer Barcelona camí del port per embarcar cap a Àfrica. Una
multitud s’havia congregat al Port i allí unes dames de l’aristocràcia van fer
la seva bona obra del dia repartint entre els soldats medalles, escapularis i
tabac. La burla que aquesta imatge suposava va escalfar els ànims dels
congregats i es van produir els primers aldarulls. Josep Comaposada explica a
l’opuscle “
La
nit del 18 al 19 de juliol, els rifenys van produir noves baixes a l’Exèrcit
d’ocupació. La revolta ja no era només això sinó que havia esdevingut una
autèntica guerra oberta. Les notícies sobre prop de tres-centes baixes van
arribar a la península el dimarts dia 20 i com a conseqüència a Madrid es van
produir violents xocs entre manifestants i policia.
Dimecres
dia
El
22 de juliol, el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo
prohibeix les manifestacions i incomunica Barcelona amb Madrid. El ministre de
Governació, Juan de
El
dia 23, Solidaritat Obrera anuncia que declararà la vaga general contra la
guerra el dilluns 26 de juliol. Malgrat l’anunci, la central obrera i
llibertària no assumirà la direcció del moviment.
Cal
tenir en compte que en aquell moment, a partir d’una llei aprovada el 1855, es
podia estar exempt del servei militar a partir del pagament d’una indemnització
de 1.500 pessetes de l’època. Si es pagaven, una altra persona ocupava la plaça
del soldat cridat a quintes,. Les 1.500 pessetes suposaven un salari complet
d’un obrer de l’època, pel que anar a morir a la guerra esdevenia una qüestió
de classe.
El
24 de juliol, es crea el comitè de vaga, format pel socialista reusenc Antoni
Fabra i Ribas, pel sindicalista Miquel Villalobos Moreno i per l’anarquista
Francesc Miranda. Solidaritat Obrera decideix no anar a la vaga sola, el que
farà que l’organització obrera tampoc s’atreveixi a posar-se davant de la
protesta quan aquesta es radicalitza i que el comitè de vaga no sigui mai un
ens dirigent i ni tan sols coordinador. La migradesa de la força de
l’organització obrera –que es trobava a les seves beceroles ja que s’havia
creat el 3 d’agost de 1907- i la força creixent del Partit Radical de Lerroux
sembla que en van ser les causes.
Alejandro
Lerroux havia basat la seva popularitat entre les classes populars en un
discurs radical alhora que demagògic, dirigit contra l’església i el
catalanisme. Durant les jornades de juliol, Lerroux no era a Barcelona i, per
tant, no podem saber si la seva retòrica s’hagués concretat en res o hagués
quedat només en retòrica. Una de les aproximacions al personatge que més
m’agrada és la que inclou l’historiador Joaquim Ferrer a “Lairet (1880-1920)” i
que cita Dolors Marín a la seva “
El
diumenge 25 de juliol, segons explica Josep Benet, va ser un dia de preparatius.
Es transmeteren missatges arreu i es van fer reunions amb els delegats obrers
arribats d’arreu a la recerca de consignes i notícies.
Un
dels protagonismes més comentats i discutits, per la seva inexistència, és el
que hauria pogut tenir Solidaritat Obrera davant un fet que si bé formalment va
començar com a vaga general no es van desenvolupar com a tal.
El
26 de juliol, comença la vaga general contra la guerra. La vaga estava
convocada per 24 hores, però la presència al carrer de grups de gent que recorria
la ciutat amunt i avall sense parar va fer que no s’acabés en un dia i el
governador militar de Barcelona, el capità general De Santiago, declarés
l’estat de guerra i tragués l’exèrcit al carrer contra els manifestants. Tot i
que al matí tot s’havia desenvolupat sense violència sembla ser que la
presència dels tramvies al carrer, com a conseqüència de la nul·la organització
sindical dels treballadors del sector, havia escalfat els ànims de grups de
manifestants que havien descarregat la seva ira sobre els mateixos tramvies. És
destacable la presència de dones i infants en els incidents. Elles, en la
majoria dels casos, amb un llacet blanc com a símbol de la seva oposició a la
guerra.
S’aixequen
barricades, hi ha violents enfrontament entre obrers i militars, sobretot
Guardia Civil, i la vaga s’estén a altres localitats com Sabadell, Montblanc, Sant
Feliu de Llobregat, Igualada, Alcoi, València, Valls, Palafrugell, Terrassa,
Reus, Badalona, Granollers, Vilanova i
Ràpidament,
els vaguistes passen a atacar els edificis religiosos, que era on menys
resistència podien trobar i que alhora representaven el Poder que volien combatre
i que igual que els demanava submissió els enviava a morir escorxats a l’Àfrica
per uns interessos purament econòmics d’una elit econòmica que tenia llaços de
tot tipus amb l’Església.
Tot
i que la crema de convents i esglésies es generalitza i es produeixen escenes
macabres que esdevenen símbol dels esdeveniments, com l’exposició a la porta
dels convents de mòmies de monges (atribuïbles als rumors populars que parlaven
de tortures a què eren sotmeses les dones que vivien als convents), en tots els
dies de revolta només seran assassinats tres religiosos. Aquesta dada em sembla
significativa, ja que és a partir d’ella que podem afirmar que si bé la
violència de la revolta va dirigida contra l’Església com a institució, els
seus membres com a individus reben una minúscula part de la violència
desfermada, un fet radicalment diferent a
S’arriben
a aixecar fins a 250 barricades, s’assalten les armeries i en algunes topades
els soldats es neguen a disparar, cosa que sí fan els guàrdies de seguretat.
Els catorze mil soldats de la guarnició de Barcelona són mobilitzats.
Pere
Coromines, l’intel·lectual d’esquerres i catalanista, simpatitzant de les idees
anarquistes durant bona part de la seva joventut i pare del filòleg Joan
Coromines, descriu en els seus “Diaris i records” com va viure les jornades.
Del dia 26, en diu que “jo no crec en l’organització. És un sentiment general
el que ha mogut tothom a la protesta. Els que van pels carrers decidits a tot
són les dones, els reclutes i els de les primeres reserves. Aquesta gent no tem
ni la mort. Perquè, entre morir a Melilla i morir aquí, prefereixen morir a la
vora de casa. A l’anar a dormir he vist soldats de cavall per
El
dimarts 27 de juliol, la revolta de Barcelona va prendre el caire més clarament
anticlerical a partir de la nit amb la crema d’edificis religiosos de tot tipus
(esglésies, escoles, convents, etc.) i perd el potencial revolucionari en no
fer front directament al Poder i quedar-se en un dels seus representants. A
Drassanes, s’ataca la comissaria i només a indrets com Gràcia, on
l’organització obrera és prou potent, la lluita es desenvolupa directament
contra l’Exèrcit, la policia i
Segons
la historiadora Joan Connelly Ullman, en el seu estudi ja clàssic sobre els fets
“
Coromines
diu que “Aquella fou la crema de convents. Segons diuen, els incendiaris eren
petits grups de
El
dimecres 28 de juliol, s’assalta la caserna de Veterans i s’aconsegueixen armes
però la revolta continua atacants edificis religiosos enlloc de bans, fàbriques
i casernes. El tinent general publica un ban prohibint cridar cap consigna.
Coromines
explica com, amb un grup de mòmies desenterrades, “es va formar una processó. Una
d’elles la duien en la caixa pròpia, altres sobre fustes, alguna sencera a la
mà o sobre un llençol”. La revola canvia d’intencions i Coromines diu que “Casi
bé ja no es parla de Melilla ni dels reclutes: la revolució pren un aire
francament radical. Ni el socialisme ni l’anarquisme tenen res que veure amb el
moviment, que només va contra els convents i les esglésies”.
El
dijous 29 de juliol, es mantenen els enfrontaments a bona part de la ciutat i
l’Exèrcit rep reforços de València, Saragossa, Pamplona i Burgos. L’Exèrcit ocupa
el Poble Nou i aconsegueix el control de Drassanes. Tercera nit d’incendis
provocats.
Coromines
comenta els rumors que corren entre la gent quan diu que “La fantasia popular
diu que són els capellans, els frares i els carlins els que tiren. Amb una lògica
que comença a fer por se’ls acusa d’excitar la ràbia a les tropes perquè
aquestes accentuïn la repressió contra els revolucionaris”.
El
divendres 30 de juliol, arriben més tropes des de Tortosa i València. Es
comencen a veure els primers símptomes del final de la revolta: es restableix
la circulació pel centre de la ciutat i s’encén l’enllumenat públic en algunes
zones. Moltes de les barricades construïdes són abandonades. A la nit, encara és
destruït per les flames el convent de les Dominiques, a Horta.
El
darrer dia de revolta, que no de revolució, Pere Coromines explica que algunes
de les històries que la gent conta i que ell ha presenciat són pures invencions
perquè ell en sap la veritat, pel que no s’acaba de creure molts dels relats
que la gent li fa de coses que no pot constatar. Coromines conclou que “Tots
aquests dies m’he pogut fer una idea de com la por i la vanaglòria activen la
invenció de l’home. Un urbano em deia l’altra matinada que a
El dissabte 31 de juliol, més de 10.000 soldats prenen la ciutat i tornen a
funcionar el telèfon i el telègraf. Comença la neteja dels carrers i el
desmantellament de les barricades, que estaven abandonades des del dia anterior.
Malgrat la tranquil·litat general, encara hi ha trets, tot i que ja no grans
enfrontaments. La nit anterior ja va ser de gairebé total tranquil·litat i tot
i que encara no hi hagué premsa sí que es restabliren els transports i
s’obriren els edificis municipals.
El diumenge 1 d’agost, es restableix el funcionament dels tramvies i es publica
un ban de l’alcalde anunciant que dilluns reobrirà el comerç. Apareix un primer
balanç de víctimes i se celebren misses a les esglésies que no han estat
cremades. L’anomenada Setmana Tràgica s’acaba i comença una repressió que serà
aprofitada per tornar a fer net en els moviments socials que posaven en qüestió
el Poder del moment.
Coromines,
que ja havia patir la repressió que va envoltar el Procés de Montjuïc, recorda
en els seus diaris que “No tinc de penedir-me de res. No he fet cap acte del
qual m’hagi d’avergonyir. Algun diari ha parlat de que volien agafar-me, un
periodista m’ha dit que estava a la llista dels deportats”. En una carta
dirigida a Amadeu Vives, Coromines li resumeix les jornades dient que “El
dilluns es va començar per una protesta contra la guerra, cridant ‘viva els
soldats’. Però la nit mateixa es va girar la cosa cap a la crema de convents” i
“El poble, quasi per unanimitat, va trobar bé la protesta el primer dia.
Després, la crema dels edificis religiosos va separar de la protesta els
carlins i els conservadors”. “No creguis lo que diuen de robos, violacions i
assassinats dels revolucionaris. Als maristes de Sant Martí els van atacar
perquè tiraven. A tot arreu les persones han sigut respectades, i fins
tractades amb consideració. Els robos els han fet els granujas i el veïnat,
però no els revolucionaris. Les violències són històries per adormir-s’hi dret.
En canvi la repressió ha sigut horrible”.
Dilluns
2 d’agost, tothom tornà a la feina i els burgesos pagaren la setmanada a
tothom. El PSOE, que havia anunciat una vaga general a tot l’Estat, no la va
convocar i les primeres notícies referents a la revolta en la premsa espanyola
parlaven d’una revolta separatista, una estratègia convenientment apamada per
tal que el proletariat de la resta de l’Estat no donés suport als revoltats de
Barcelona. Aquesta era una estratègia del ministre Juan de
Als
Països Catalans, el lloc on més importància va tenir la revolta fou a Sabadell,
on l’Ajuntament fou assaltat i s’hi proclamà
Balanç i repressió
El
balanç final de les jornades de juliol resulta molt aclaridor alhora que
sorprenent si ens referim als tòpics estesos per les valoracions populars que
se n’han fet, de forma completament interessada. Segons Josep Termes, el balanç
de víctimes mortals fou de 2 guàrdies civils (i 39 ferits), 3 militars (i 27
ferits) i 82 civils (amb 126 ferits). Hi hagué més de 200 desterrats, la
majoria anarquistes i republicans (entre ells, Anselmo Lorenzo o Teresa
Claramunt) i cinc afusellats. El 17 d’agost es va afusellar el republicà Josep
Miquel i Baró i més endavant ho van ser Antoni Malet, Eugenio del Hoyo i Ramon
Clemente. El 9 d’octubre, un consell de guerra condemnava a mort Francesc Ferre
i Guàrdia, que va ser afusellat el 13 d’octubre.
Pel
que fa a edificis cremats, aquesta van ser 27 escoles regentades per ordres
religioses, 3 escoles parroquials, 14 esglésies, 6 convents de monges, 2
centres de patronats obrers, 6 residències d’ordres religiosos masculins i 9
convents d’ordres religiosos dedicats a la beneficència.
Pel
que fa al moviment obrer, Josep Prat ha dit que abans dels fets de juliol,
Solidaritat Obrera tenia 15.000 afiliats a Catalunya i després de la repressió es
va quedar amb 4.418 afiliats, el que representa una davallada importantíssima
per a una organització de masses com aquesta.
Però
potser cal mirar-ne també les conseqüències potser no tan numèriques i sí més
transcendentals. A partir de
Setmana tràgica? El nom i l’adjectiu
Qualsevol procés
històric ens arriba sempre amb el nom que els vencedors finals del procés en
qüestió li han posat. En el cas de l’anomenada “Setmana Tràgica”, aquesta
afirmació és d’una evidència total. L’adjectiu que acompanya el nom que
determina la durada del procés és ben clar. “La setmana va ser tràgica” es diu;
i a continuació apareixen les fotografies dels convents cremats amb les mòmies
a l’exterior encara dins dels taüts. “La setmana va ser tràgica” es diu; i les
paraules s’acompanyen amb una fotografia d’un espai de culte cremat i mig
enrunat. “Tràgica” és aquí un adjectiu que fa referència a una valoració molt
lligada al fet que qui va rebre de valent van ser els religiosos i aquesta és
una afirmació radicalment falsa o com a mínim contrastable.
El període sempre
es va anomenar així, Setmana Tràgica? Doncs no. Durant els dies posteriors a
les jornades de juliol, altres noms i adjectius s’utilitzaren per explicar què
va passar a Barcelona el juliol del 1909 i una bona part eren negatius. Així,
trobem noms com “setmana sagnant”, “setmana trista” o “setmana de dol”, però
els mateixos fets, explicats per altres veus s’anomenen “setmana de juliol i
“setmana roja”, uns noms més neutres o definidors. Ara bé, sorprèn i molt
resseguir la premsa del moment, sobretot l’obrera, i veure com molts obrers es
refereixen al període amb noms completament positius com “setmana gloriosa”
És més que evident
que el nom que ha perviscut és un nom donat pels poderosos que van veure
perillar els seus privilegis. La crema de convents, la mort de tres religiosos
i el desenterrament de cadàvers de monges es van convertir en el símbol del mal
i en canvi l’enviament de 20.000 persones a la guerra, a morir a l’Àfrica com
deu anys abans havien fet a Cuba per defensar uns interessos particulars, del
marquès de Comillas, dels Güell o de Romanones, no rebia cap mena de nom ni de
qualificatiu, era allò “normal” en el destí dels pobres. El dia que els obrers,
que les classes populars, es van revoltar per l’enviament de més gent a
l’escorxador, el Poder va refer el diccionari i l’aturament d’aquesta malvestat
la va qualificar de “tràgica”. Un cas paradigmàtic del poder de la paraula i,
sobretot de la utilització per part del Poder d’aquesta per tal de mantenir el
seu domini i mantenir-se alhora en el temps.
Llibres per entendre què va passar
Si
hagués de triar un sol llibre que m’informés de tot el que va ser l’anomenada
Setmana Tràgica, les “glorioses jornades de juliol” que l’anomenava alguna
premsa obrera, sense dubtar seria “
Pel
que fa a les aproximacions per al gran públic, sense dubte triaria “
Ara
bé, personalment, si ja sabeu de què va la cosa, llegiu-vos els “Diaris i
records” de Pere Coromines publicat a l’Editorial Curial i xalareu, introbable
a les llibreries però consultable a les biblioteques. I, com a peça estrella
per mi, “Maragall i
Bibliografia
-BALSELLS, ALBERT; ARRDIT, MANUEL; I SALES, NÚRIA:
“Història dels Països Catalans”. Editorial Edhasa. Barcelona 1980.
-BENET, JOSEP: “Maragall i
-BOOKCHIN, MURRAY: “Los anarquistas españoles. Los años
heroicos 1868-1936), Editorial Grijalbo. Barcelona 1980.
-BUENACASA, Manuel: “El movimiento obrero español,
1886-
-COROMINES, PERE; “Diaris i records II. De
-CUADRAT, XAVIER: ‘De
-DIVERSOS AUTORS: “
DIVERSOS AUTORS: “Història de Catalunya”. Editorial
Salvat. Barcelona 1998.
-FERRER, JOAQUIM: “Lairet (1880-1920)”. Ed. Novaterra.
Barcelona 1970.
-HURTADO, VÍCTOR; MESTRE, JESÚS; I MISERACHS, TONI:
“Atles d’Història de Catalunya”. Edicions 62 i El Punt. Barcelona 1995.
-MARÍN, DOLORS: “
TERMES, JOSEP: “Història del catalanisme fins al 1923.
Editorial Pòrtic. Barcelona 2000.
-TERMES, JOSEP: “De
-ULLMAN, JOAN CONNELLY: “
Has fet un treball extraordinari enhorabona doncs ens has ensenyat una part de la nostra historia que jo desconeixia, sabia algo pero llegin-te m´he adonat que no sabia res. GRACIES PEL TEU TREBALL