És una adaptació de la novel·la homònima d'Ángeles Mastretta (Puebla, 1949) dirigida per Roberto Sneider, ha costat 6,5 milions de dòlars i conté un grapat d'elements que garanteixen que no sortiràs del cinema amb la sensació d'haver perdut el temps.
La principal protagonista és Catalina (Ana Claudia Talancón). Quan comença la pel·lícula representa que té quinze anys i cap al final més del doble, però en tots dos casos resulta ben creïble. Un general amb inquietuds polítiques (Daniel Giménez Cacho) s'enamora d'ella i acaben casant-se poc després. Catalina descobreix ben aviat l'autèntica cara del seu marit, un ésser masclista i menyspreable. De fet, per a ell no és res mes que una joguina; mai no parlen de temes seriosos, la tracta com si fos un objecte de la seva propietat i no s'esforça en absolut per disimular que té multitud d'amants i de fills.
De submissa a rebel
La corrupció política, el caciquisme, les tortures i els assassinats habituals al Mèxic dels anys 30 i 40 del segle passat són el teló de fons d'una història on Catalina parteix de la submissió més extrema, d'una mena d'esclavitud matrimonial, per acabar recuperant l'enteresa i la dignitat. Llavors comença a mostrar-se rebel, contestatària, intel·ligent. I s'enamora d'un altre home, és clar. D'un director d'orquestra (José María de Tavira) amb idees polítiques completament oposades a les del seu marit. Més jove, més atractiu i, per descomptat, molt més vulnerable.
Amor i ambició
L'ambientació, el vestuari, la música i la fotografia són dignes d'una pel·lícula de pressupost elevat que potser no meravella però és ben capaç de satisfer les expectatives de la majoria. Senzilla però també complexa, trista però amb tocs d'humor, Arráncame la vida és en certa forma una història de poder i estratègia política i social, però sobretot parla d'amor i d'ambició, dels múltiples camins que pot prendre la recerca de la felicitat.
"Estaba sola, nadie me mandaba. Cuántas cosas haría, pensé bajo la lluvia a carcajadas". No pongo más porque se acerca el final, pero para mí es de lo mejor y más sorprendente de la novela. Ya vi la película y está bastante bien, muy fiel al texto original.
La pel·lícula encara no l'he vist, però pel que expliques és molt fidel al llibre de Mastretta. M'hi va costar entrar-hi, perquè em feia ràbia que una nena de quinze anys es casés amb aquell general prepotent, però després em va agradar força.