La dona -pagesa, menuda, valenta i intel·ligent- m'explica que va patir un infart després de tornar de l'hort on hi havia collit enciams i carbassons. Que a Vic -a l'Hospital General- li van treure el dolor però que amb helicòpter la van portar a l'Hospital Clínic de Barcelona. La van deixar en un lloc que a la dona li va semblar un quirofon. Un metge, que després va saber que era argentí, la va atendre. Ella va adonar-se que tot plegat podria acabar molt malament. M'explica, sorpresa, que el primer pensament que li va venir al cap després de veure la mort de cara va ser: qui plomarà els ànecs? Per sort la dona encara podrà plomar els ànecs si la metgessa que ara l'aten a Vic li ho deixa fer. Perquè ja no queda ningú més a la família que en sàpiga i ho vulgui fer.
Aquesta dona -pagesa, menuda, valenta i intel·ligent-, no era la primera vegada que tenia la mort davant la cara: cada dia, quan plomava aquests ànecs morts per alimentar el benestar d'avui en dia, tenia la mort davant els seus ulls. Per què no sabem reconèixer el dolor en els animals? A la seva familia li deu fer "cosa" la sang: prefereixen comprar-ho tot ben net per posar-ho directament a la planxa. Tot i així, algú els haurà de plomar, els ànecs.
