El magazine Foreign Policy del mes d'agost, presenta el reportatge anual dels "Estats en Fallida". Una demostració més que en el club dels estats, hi ha de tot. Però sobretot, una bona demostració que si els estats haguéssin de passar auditories per a justificar llur existència, el mapa del món seria molt diferent al que és ara.
Els indicadors per a mesurar la salut d'un estat inclouen variables com el nombre de refugiats, la situació econòmica, l'aprofundiment democràtic, el desenvo-lupament, la pressió demogràfica, les fugues de capital humà, la intervenció externa o el rol de l'exèrcit o cossos de seguretat de l'estat...
El mapa del "fracàs de l'estat" s'estén per arreu del món. Àsia, Àfrica en el seu conjunt, Centre Amèrica i Amèrica del Sud - a excepció del con sud, Argentina i Xile - presenten situacions d'inestabilitat política, de risc latent de conflicte o directament de països i governs en estat crític.
Només l'Europa de la UE - tot i que amb alguna mancança en el terreny de l'aprofundiment democràtic -, Japó, Austràlia i Nordamèrica - inclòs Canadà i Quebec - tenen una situació d'estabilitat relativa.
Al capdavant de la llista, com a estats exemplars, els sempre impecables nòrdics - Noruega, Finlàndia, Suècia i Dinamarca - i l'anòmala Austràlia.
Tanmateix, l'estat és la única estructura política amb impunitat i de la qual ningú té la més mínima intenció a prescindir-ne.
L'idioma més internacional és el dels estats. Les cimeres internacionals, els reconeixements i distincions d'àmbit mundial i els grans organismes, institucions o entitats globals, parlen sota la veu dels estats.
L'estat és el principal actor mundial. La legitimitat en decisions, acords o transaccions comercials duen implícitament o explícita, el vist-i-plau d'estats.
Però l'estat no és garantia de res. Ni d'estabilitat, ni de pau, ni de progrés, ni de benestar, ni de democràcia, ni de solidaritat...estat vol dir existir. Disposar de torn de paraula a la taula del poder. Ser present en el món globalitzat i finalment, ser respectat com actor políticament emancipat.
El debat sobre la creació o dissolució de nous estats hauria d'estar tutelat internacionalment. Com és que estats clarament totalitaris, dictadures o indrets amb latents conflictes i guerres civils tenen presència a Nacions Unides? Esdevenir estat o continuar-ho essent hauria d'obligar als governants a complir determinades premises. Si el Fons Monetari Internacional (FMI) i l'Organització Mundial del Comerç (OMC) "orienten" les polítiques econòmiques dels estats amb economies precàries, perquè Nacions Unides no fa el mateix en el terreny polític? Simplement, perquè l'Estat és l'evidència de poder sobre un territori - poder polític, militar, econòmic, social, cultural... - I aquest poder es pot expressar amb complexes estructures de naturalesa democràtica - EUA - o directament per l'aparell militar - Afganistán, Iraq... -.
Hans Kelsen deia que l'estat no existeix. Que és una fantasía. El que realment existeix és el dret. L'existència de la llei defineix i delimita una frontera d'una altra. Tenir o no tenir estat no té a veure, només, amb l'existència o no de la nació. Aquest seria un debat inacabable. Tenir o no tenir estat és fruït dels avatars de la història i de la capacitat o habilitat dels pobles d'esdevenir allò que avui es fa imprescindible per a existir en un món global. Hi ha estats que són un perill, però que mai ningú els impedirà perseverar en l'error. Ara, si algú pretén incorporar-se en aquest club selecte, li caldran quelcom més que raons. Quelcom més que ideologia. Quelcom més que un llistat d'efemèrides que la història, capritxosa com és, va fer-nos arribar on som avui.
estic d'acord amb el que planteges. Ser estat no és un mèrit, sinó una oportunitat històrica que té un valor immens.
Entenc que, a més, demanes una revisió del discurs independentista...però creus de debò que estats europeus com l'estat espanyol o el francès són estats plenament democràtics?
una abraçada,
Jaume
el post fa referència a l'Índex Anual que elabora el FP.
és evident que tant l'estat espanyol com el francès tenen mancances democràtiques importants, però també és cert que un discurs independentista en el marc de la UE -fronteres endins- no pot ser el mateix que un discurs independentista a sudamèrica o a l'àsia, on la situació política no és equiparable.
tanmateix, la idea del post és indicar com molts dels arguments contraris a noves independències es contradiuen amb les dades que es donen en l'Index d'Estats Fallits.
bon estiu Jaume!