El
diumenge 1 d’agost, es restableix el funcionament dels tramvies i es publica un
ban de l’alcalde anunciant que dilluns reobrirà el comerç. Apareix un primer
balanç de víctimes i se celebren misses a les esglésies que no han estat
cremades. L’anomenada Setmana Tràgica s’acaba i comença una repressió que serà
aprofitada per tornar a fer net en els moviments socials que posaven en qüestió
el Poder del moment.
Coromines, que ja havia patir la repressió que va envoltar el Procés de
Montjuïc, recorda en els seus diaris que “No tinc de penedir-me de res. No he
fet cap acte del qual m’hagi d’avergonyir. Algun diari ha parlat de que volien
agafar-me, un periodista m’ha dit que estava a la llista dels deportats”. En
una carta dirigida a Amadeu Vives, Coromines li resumeix les jornades dient que
“El dilluns es va començar per una protesta contra la guerra, cridant ‘viva els
soldats’. Però la nit mateixa es va girar la cosa cap a la crema de convents” i
“El poble, quasi per unanimitat, va trobar bé la protesta el primer dia.
Després, la crema dels edificis religiosos va separar de la protesta els
carlins i els conservadors”. “No creguis lo que diuen de robos, violacions i
assassinats dels revolucionaris. Als maristes de Sant Martí els van atacar
perquè tiraven. A tot arreu les persones han sigut respectades, i fins
tractades amb consideració. Els robos els han fet els granujas i el veïnat,
però no els revolucionaris. Les violències són històries per adormir-s’hi dret.
En canvi la repressió ha sigut horrible”.
