jrequesens |
divendres, 31 de juliol de 2009 | 17:01h
Aquests dies, abraonat per la campanya de la revolució dels petits
gestos, he intentat posar-me ben ferm amb les meves accions
revolucionàries de cada dia. Generalment, totes elles no requereixen
massa esforç ni són cap heroïcitat executar-les. Però n’estic
pràcticament segur que ens fan més feliços. Bé, potser no totes. N’hi
ha algunes que suposen certa audàcia. I a curt termini demanen una dosi
de paciència extra.
Em refereixo a la revolució del petit gran gest de ser usuari exclusiu de transport públic. Una revolució formada per una ingent massa d’individus que es neguen a disposar de cotxe propi i demostren que es pot viure sense ell. He comprovat que es pot viure sense cotxe. Però a vegades, altament cansat de suportar la precarietat de certes xarxes de transport públic, et veus abocat a escriure un article, per compartir les penes. I així alleugerir-les. És el cas del que anomeno el minut d’or.
Continua al bloc de l'AnoiaDiari
Em refereixo a la revolució del petit gran gest de ser usuari exclusiu de transport públic. Una revolució formada per una ingent massa d’individus que es neguen a disposar de cotxe propi i demostren que es pot viure sense ell. He comprovat que es pot viure sense cotxe. Però a vegades, altament cansat de suportar la precarietat de certes xarxes de transport públic, et veus abocat a escriure un article, per compartir les penes. I així alleugerir-les. És el cas del que anomeno el minut d’or.
Continua al bloc de l'AnoiaDiari
