ebenach |
dissabte, 1 d'agost de 2009 | 10:20h
Comencen uns dies de descans i en els quals la meva activitat professional i també la 2.0 baixarà. Ha estat un final de curs intens i ens queda encara un any i una mica més de legislatura on caldrà fer un darrer esforç per afrontar, amb èxit, els temes pendents.
Ara bé, ara cal afluixar una mica el ritme i recuperar forces. Venen dies per llegir, passejar i estar amb la família, molta més estona que la resta de l’any. Faré menys posts i menys tweets, però em mantindré al dia. Aquest és també un post per desitjar-vos bones vacances i per anunciar que a la tornada ens posarem a treballar en algunes novetats a les xarxes socials. Que passeu el millor estiu possible!
Benvolgut Sr. Benach,
disculpi la meva agosarada intromissió i el fet que contacti amb vostè d'aquesta manera tan poc anunciada en aquesta època estival.
M'agradaria moltíssim que si us plau trobés un moment per llegir la meva carta sobre el projecte del parc eòlic d'Orpí, a l'Anoia, que vol plantejar una reflexió sobre la implantació de les energies renovables i el seu impacte sobre el nostre territori.
Moltes gràcies per tot.
Ben cordialment,
Ricard Vilar i Canals
rvilarc@tinet.org
L’alt preu d’un parc eòlic
Aquestes paraules volen ser el sentit ressò d’un petit territori, un territori d’un marcat color verd fosc que alguns mapes s’encaparren en qualificar com a blanc. Això vol dir, malhauradament per tots els veïns d’aquest pulmó verd de l’Anoia que valoren l’entorn, que s’hi poden fer tot tipus d’intervencions, legals totes elles és clar pel fet del color immaculat, però agressions a la natura en qualsevol cas.
Parlem més concretament del futur parc eòlic d’Orpí, promogut per l’ERA (www.parceolicera.cat) que representa una diàfana agressió a la natura, flora i fauna autòctones, i que planteja una reflexió inevitable sobre quin ha de ser el preu que hem d’estar disposats a pagar per a la implantació de les desitjades, i políticament correctes, energies renovables.
Els molins en qüestió, gegants d’acer si els comparem amb aquells amb què s’enfrentà l’insensat Quixot, faran córrer les seves inacabables pales sobre una magnífica zona boscosa, afectant directament els termes municipals d’Orpí i Sta. Maria de Miralles, i indirectament d’altres com el de la Torre de Claramunt i La Llacuna.
Una zona boscosa que acabarà desfeta, plena de camins i rases, en pro de la benvolguda però no tan benvinguda energia eòlica. Fins fa poc semblava que la solució a la nostra insostenibilitat era l’energia solar. Sembla clar però que ara, amb l’entrada d’aquest i d’altres projectes de parcs com el d’Orpí, toca apostar per una altra energia com la eòlica, ben productiva i menys costosa.
Les meves paraules no volen en cap cas desvirtuar la importància i necessitat de les energies renovables, tan sols conformen un pensament en veu alta, la reflexió de fins a quin punt volem ser tots capaços d’anar destruint per seguir generant i malgastant energia. Volem una Catalunya plena de molins per tot arreu o un país respectuós amb la natura i amb molins amb el mínim impacte sobre el territori i la seva població?
Igual que els molins necessiten un promotor que els hi dongui vida, es digui ERA o es digui Generalitat, no seria ingenu pensar doncs, fins i tot diria que del tot lícit, sostenir que els arbres i els boscos de la zona també puguin necessitar algú que els defensi. Sort en tenim dels veïns i la gent afectada pel projecte del terme d’Orpí (www.pulmoverdanoia.org) que denuncien la intrusió excessiva i l’impacte visual i acústic que aquest parc causaria al territori, dinamitant el valor d’un paisatge verd encara molt verge.
En definitiva, una zona verda i majestuosa com poques encara existents, que els promotors bategen com a zona compatible gràcies al seu color blanc administratiu, i que deixarà d’existir de davant de les nostres cases i masies per l’interès universal de l’ecologia i la sostenibilitat.
Parem-nos tots a pensar si us plau fins a quin punt estem disposats a redecorar, si se’m permet la petita ironia, el nostre preciós entorn, verd a tots els efectes per molt que s’intenti emblanquir des dels despatxos, fins a quin punt volem veure molins d’acer enormes que giravoltin i esvaeixin els pocs valors, naturals i per què no també morals, que encara ens puguin quedar.
Fins on estem disposats a justificar per malmetre el nostre territori?
Molins sí, però a tot arreu? Energies renovables sí, però a quin preu?
Sabem el preu d’un parc eòlic, però el valor de la natura, quin és?
Potser caldria respectar més la natura i la gent que la valora i la vol preservar.
En definitiva, un projecte de parc eòlic modern i ambiciós, pensat de cara a la producció massiva d’energia renovable, però fet desgraciadament d’esquena a l’orografia de la zona i a la protecció del medi natural i la zona boscosa de la qual Europa sempre s’ha enorgullit de ser-ne defensora.
Què hem de fer doncs? Ens posem a crear energia renovable amb molins gegants d’última generació allà on faci més vent sense tenir en compte si és el lloc més idoni per fer-ho, o bé ens decidim a complir d’una vegada per totes amb la normativa europea existent i a escoltar amb més respecte la veu d’una zona boscosa natural que clama per la subsistència i el valor del seu paisatge?
Si el vent és la força autòctona de la zona, no ho és també la veu de la seva gent? Reflexionem, si us plau. Molins sí, però gegants i a tot arreu?
Ricard Vilar i Canals
Ctra. Valls, s/n Cal Marquès
08787 Santa Maria de Miralles
rvilarc@tinet.org