Quan et vas endinsant, des de la carretera que uneix l'aeroport , a la gran orbe la multitud de gent en mercats improvisats sota qualsevol ombra, el bestiar a les portes de la cases i en els terrats, els colors, els olors, i el soroll que t'envolta et fan sentir unes sensacions noves que et deixen bocabadat.
El Caire és una ciutat on viuen el 30% del total de la població egípcia, o sigui més de vint-i-un milions de persones. Els carrers estan col.lapsats per més de quatre milions i mig de cotxes, camions, furgonetes i motos que escampen els seus gasos fins cobrir tota la ciutat amb un mantell gris de contaminació que dificulta veure el sol amb claredat. Les façanes de la majoria d'edificis i cases (de les que esclaten centenars de milers d'antenes parabòliques) han acabat, amb el pas del temps i la manca de neteja i manteniment, adoptant el mateix color gris.
La inutilitat dels semàfors i dels intermitents fa que els cotxes, taxis col.lectius, motos, camions i autobusos circulin en mig d'un soroll ensordidor de clàxons que intenten avisar de les maniobres que faran a continuació. Aquí si no vols provocar un accident has de conduir seguint les normes egipcies, o sigui, sense normes. És el caos i el desordre més "ordenat" mai vist.
Si vols creuar un carrer, una avinguda et poses el mig amb el braç aixecat i a esquivar tot el puguis fins arribar a l'altre costat. Ser un vianant, per un turista i d'altres nouvinguts de les zones rurals, en El Caire és un perill constant. Per poder sobreviure a l'experiència de caminar per El Caire sense sofrir cap accident has de passar un llarg aprenentatge i tenir una herència genètica especial que només tenen els nascuts en El Caire. I tot això amb milers de tones de residus de menjar, papers, plàstics que romanen en les aceres de la ciutat, i que també has d'esquivar, sense ningú que les reculli.
En El Caire a les cantonades dels carrers no hi trobaràs papereres, aquest és el lloc destinat per les casetes de la policia de "turistes i antigüitats". Més de set milions d'egipcis formen part d'algun cos policial o de l'exercit. L'excusa és el terrorisme i la seguretat dels turistes (10 milions a l'any), però en el fons són el suport (és un privilegi molt costós entrar en un dels diferents cossos) d'un regim dictatorial tenyit de democràcia, que ha empresonat a tots els que van gosar presentar-se com adversaris polítics al president Mubarak en les últimes eleccions presidencials. Egipte, com ens deia l'Ahmed un dels nostres guies acompanyants, és una república hereditària. Tothom està convençut que serà un dels fills de l'actual president qui ocupi el seu lloc quan aquest mori.
(continuarà...)
