Feia dies que tenia un post sobre els aeroports desat al calaix d'esborranys. Després de vacances, o per feina, l'obli-gatòria penitència d'arrossegar-me per les terminals i cremar hores sense cap objectiu, em va fer pensar què representava aquesta mena de mirall de la societat contemporània que són els aeroports on, malgrat t'hi pots trobar de tot, no són més que orquestres buides com les definia Joseph Brodsky...
Aquesta setmana s'ha presentat una proposta del divulgador filosòfic Alain de Botton, tan original com comercial, que justament té el seu epicentre a Heathrow. Botton esboça en un llibre que es presentarà la propera tardor, Quines històries ocorren en aquest exponent de la postmodernitat on no sembla que hi passi res? Homes que busquen negoci, escapades invisibles d'amants, grapats de turistes ocasionals, solitaris i solitàries, aventurers, farsants amb maleta, nens il·lusionats i mig dormits...cadascú té una història que es submergeix en aquesta ciutat impostada.
Qualsevol dia d'agost:Sona el despertador i encara és nit tancada. Marxo de viatge. Per a mi, els aeroports són llocs densament avorrits. M'hi canso més del compte sense necessitat que faci res d'especial. És el preu que paguem per mouren's ràpid. Espais, malgrat tot, pensats perquè les esperes siguin una contingència menor, però la sensació de pèrdua de temps és més acusada que en qualsevol altra situació. Enlloc, hom se sent tant vigilat com en un aeroport internacional. Qualsevol aeroport de tamany mitjà supera de llarg les 10.000 càmeres de control. Res passa desapercebut en aquesta ciutat orweliana.
T-1 del Prat: És una infrastructura gran. Estèticament bella i racional. Molta llum natural que busca el benestar del client. Amb la nova terminal, Barcelona podrà absorvir 40 milions de passatgers/any, diuen. Dins l'aparent caos i desordre, tot segueix una lògica que tothom sembla conéixer...
...tot funciona sota una perfecció esferaïdora. Tot té certa harmonia....
...d'això, alguns, en diuen progrés.
Destí: lloc indeterminat del "món subdesenvolupat", com deiem abans de ser políticament correctes. De fet, vaig a l'anàrquica Índia. Aquesta part del món té moltes mancances. Molta gent viu sota la pobresa més absoluta. Hi falten, des de la nostra perspectiva, moltes coses. Però és el país que va captivar Vicenç Ferrer. Des de la senzillesa, va ser capaç de donar el benestar bàsic a més de 2 milions de persones. Quan Ferrer va morir, els elogis i reconeixements cap a la seva persona van ser moltíssims. Ben merescuts. Dignificaven una tasca silenciosa però profundament solidària de més de 40 anys d'un personatge imprescindible. Però cap de les gloses van definir com a progrés la seva obra.
Per a nosaltres, progrés vol dir la T-1.
Les paraules ja no tenen el significat que tenien. Avui progrés és vidre, acer i alumini. Això sí, en disposició pensada per un dels genis de l'arquitectura catalana. Que no és poca cosa.
Mentre la Índia es lleva amb la tranquil·litat de saber que la felicitat es troba en algun indret encara no descobert de l'individu, nosaltres enviem un filòsof a l'aeroport central de Londres perquè ens psicoanalitzi. A veure que en sortirà de l'experiment...
