Sembla un miracle, però el Cinema encara continua dret i en marxa. Fa lustres que generacions de morencs i riberencs (i potser de més enllà), ens hi deixem caure un cop per setmana per veure alguna pel·lícula en pantalla gran. Fa trenta anys hi havia sessió doble amb un quart d'hora d'intèrval, primer la "dolenta" i després la "bona". Sorprenentment totes les pel·lícules duraven igual: una hora i mitja, minut amunt minut avall. Després cap a casa, ja s'havia acabat el diumenge...
Temps
era temps quan a Móra hi havien tres cinemes: el Moriber, la Democràcia i l'Universal. Del primer l'amo era Marcó, per això tothom li deia el Cine Marcó, i el va ajudar a fer mon iaio com a mestre d'obres, amb platea, palco i galliner i potser amb les primeres llums indirectes que es van posar a Móra, es veu que era molt bonic de dins. L'Universal era el Cine Pepito, amb platea i galliner, que va coincidir en el temps amb el Cinema Avinguda (Cine Avenida), fins que va tancar. I el de la Democràcia, potser era el més gran de tots i tenia platea, darrere els palcos i dalt el galliner.
Als dos que vaig poder anar en plena adolescència, Pepito i Avinguda, hi havia sempre sessió
doble, amb un quart d'hora o vint minuts d'intèrval entre pel·lícula i
pel·lícula que et permetia anar a berenar. Normalment en un dels dos feien pel·lícules aptes i a l'altre no, depenia de la setmana, i havies de triar el cinema cada diumenge a la tarda. En un cinema no deixaven menjar pipes i en l'altre no deixaven menjar panís, i totes dues coses eren ben incòmodes com a so de fons, però les pipes tenien l'afegit de deixar una catifa de closques difícil de netejar. De cinc i mitja a set i de set i quart a tres quarts de nou tocats i a les nou a casa a sopar i a dormir que al dia següent havíem d'anar a col·legi. Les pel·lícules sempre
duraven una hora i mitja de rellotge, fos quin fos el metratge
original i fos quin fos el cinema i l'entrada valia el mateix tant si en veies una com les dues. Moltes vegades, en saltar de rotllo es veia que faltava un
tros perquè el diàleg estava començat i llavors es sentien xiulets i crits a la sala. El rècord va ser "Memòries
d'Àfrica", que va durar dues hores i quart en comptes de les tres
habituals.
També recordo sessions maratonianes tipus: "5 horas de terror", amb el passi de tres pel·lícules de por seguides, després vaig arribar a casa i no funcionava el llum de l'escala i em vaig morir de por, més que al cinema. I en plena transició les pel·lícules "picants" eren el pa del dia.
(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.) Justament ahir discutiem sobre si seria rentable l'existència d'un multisales amb pel·lícules més "mirables" d'algunes de les que fan ara per no haver d'anar a Tarragona o Reus. De moment, sort encara que aguanta el Cinema Avinguda i ens hi podem deixar caure de tant en tant. I que duri.
El futbol és una passió i també un espectacle quan es veu jugar bé; també hi ha altres espectacles que em ve de gust comentar i coses sobre el cinema que em poden semblar interessants.
Moltes vegades, ni ens en adonem i estem d'alguna manera o altra parlant de política... i és que em sembla un tema prou interessant i fonamental i ens afecta a tots, vulguem o no.
És doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica. Escriu a diversos mitjans i publica les seues opinions al bloc.
Sembla un miracle, però el Cinema encara continua dret i en marxa. Fa lustres que generacions de morencs i riberencs (i potser de més enllà), ens hi deixem caure un cop per setmana per veure alguna pel·lícula en pantalla gran. Fa trenta anys hi havia sessió doble amb un quart d'hora d'intèrval, primer la "dolenta" i després la "bona". Sorprenentment totes les pel·lícules duraven igual: una hora i mitja, minut amunt minut avall. Després cap a casa, ja s'havia acabat el diumenge...
