carme |
dimarts, 21 de juliol de 2009 | 12:29h
El que em costa més és no poder-te explicar les bones notícies.Sembla estrany, però per temps que passi, no puc deixar de tenir el desig de compartir amb vos aquelles petites coses que em fan feliç.
Ara mateix m'acaba de passar, hem rebut una carta de la Guildhall i a l'acte he sentit la necessitat de comunicar-vos-ho.
També em va passar dimecres al Museu Episcopal sentint el quartet de Mendelssohn.
La bellesa de la música i la interpretació em visualitzava la vostra imatge de saviesa senzilla i d'amor incondicional.
Us veia amb els ulls brillants i sentia les vostres paraules carregades d'emoció dient a qui tinguéssiu al costat: aquella és la meva néta.
I ahir, quan sentia el gran Guardiola, ja us veia alabant-lo i dient que aquest si que és bon noi. Segur que hauríem fet una bona sobretaula descrivint els detalls d'aquest Barça que il·lusiona.
I el dia 31 seuríeu a la primera fila del Palau de la Música i quan en Joel de solista toqués les primeres notes del Txaikovski em miraríeu amb una llàgrima que us cauria avall de la galta mentre us trauríeu el mocador de la butxaca i em faríeu que sí amb el cap.
I quan acabés us sentiria dir a qui tinguéssiu a l'altre costat: aquest és el meu nét
...
Salutacions des de BCN i gràcies per haver visitat el meu.
Gràcies pel teu comentari.
Una abraçada
*Carme
Rep una forta abraçada.
Jo també m'he emocionat mentre l'escrivia. També sóc una mica fabota.
Una forta abraçada per a tu també.
*Carme