Manuel Cuyàs deia, no fa gaire, que l'arquitecte Ricard Bofill era un arquitecte de vestíbuls. Ja pot ser un teatre, un aeroport o un edifici d'oficines: primer el vestíbul, després la resta.
El Teatre Nacional de Catalunya no s'escapa a aquesta concepció. La lluminositat rere les vidrieres amb les lletres vermelles deixant ben clar on et trobes, escampa una benignitat que el marbre blanc acull projectant-la cap a les persones que hi ha esperant d'entrar a les diferents sales.
Cada dia hi esmorzo, jo, al TNC. Hi treballo a la vora. A l'hivern al solet. A l'estiu, o almenys una part, sota una de les oliveres. Al matí hi ha poc moviment. Per això, aquest capvespre de teatre, veure tot aquell gentam amunt i avall, com si fossin figurants d'un anunci d'una coneguda marca de vermut blanc, em sorprèn amablement. Ells amb camises virolades i mocasins. Elles amb vestits blancs lluïnt tomba-i-tomba solar. Paco, la camisa; que som al Nassssional!
Sala petita. El Present vulnerable. Rara avis, la companyia d'Andrés Corchero i Rosa Muñoz, ballen poemes de Feliu Formosa. Fa anys que Corchero i Formosa col·laboren plegats. Un repte això de ballar poemes. Com és balla un poema? Com es dansen els versos? Sabem que s'han basat en el llibre Cançoner. Un bell cant a la pèrdua que Formosa va escriure en perdre la seva primera companya. Hi ha ecos de Ferrater, al meu parer. La poesia de Formosa no és senzilla. L'univers de Formosa no és senzill. Una altra joia, menys complaent que l'anterior llibre: Per puck. Un homenatge en forma de versos, al teatre.
Als versos afegir-hi els els dietaris de Formosa i un volum dels quals, dóna títol a l'espectacle. Un teixit que s'ha de considerar un tot. Lucidesa surant sempre per damunt de paisatges, d'experiències, de pèrdues en clau alemanya. El teatre, la poesia, la traducció, les depressions: Feliu Formosa.
Tres homes i dues dones. Ells són Diego Anido (bèstia escènica, en aquest cas, efectiu però discret, amb tot, creieu-me: qualsevol espectacle on aquest home hi surti, segur que val la pena de veure), Jordi Mas i Xavier Ripoll. Elles són la pròpia Rosa Muñoz i Constanza Brncic, immensa, molt gran.
Una línia vermella separa les dues parts. Els que es queden. Els que se'n van. Però pots quedar-te i ser lluny. Pots ser lluny i ser a la vora. Una estructura de ferro al mig, també. El balanceig, el perill que es precipiti, que caigui, ens dóna la fragilitat.
Pautat l'espai, la desdoblació es reparteix entre ells i elles. Corchero no cau en la banalitat de focalitzar-ho tot en només en la personalització entre ell i ella. Els moments, per exemple, de contacte físic entre Anido i Brncic (commovedor) són d'una profunditat emotiva molt elevada, però si cal remarcar alguna cosa de Corchero, és haver sabut portar a l'escenari, un cert desencís que si es llegeix a Feliu Formosa, moltes vegades la seva obra traspua.
De tota manera, el muntatge no llisca tot el que hauria de lliscar. Encara que no crec que sigui problema de concepció sinó que moltes vegades això del Buhto, pot arribar a ser una mica desesperant si hom no va amb les pedres suficients a les butxaques per tal que, certs moviments o certes coreografies, no et facin volar cap a afers més domèstics o senzillament no et facin marxar de la sala per avorriment.
Hauríem de parlar de correcció. Hauríem de parlar d'execució pulcre d'un grup de ballarins a les ordres d'algú que ha llegit a través de la gestualitat, l'obra d'un dels grans de les nostres lletres. Corchero l'ha llegit bé, però el muntatge no sempre convenç. Hi ha puntes de sublimitat, tots els ballarins estan a l'alçada de l'exigència, però hi ha vegades, bastit tot el vaixell, que la nau va per una banda i allò que se'ns vol dir, els mariners, per una banda, resolent plantejaments amb un risc potser massa bla.
Hola, m´ha agradat molt el teu comentari, a més he vist l´espectacle.
M´encanta la dansa, a Catalunya hi ha un nivell molt alt. S´ha tendit a una dansa-teatre, i precisament El present vulnerable no, era una dansa molt orgànica, la paraula de Feliu Formosa tenia el seu propi espai-temps i estava molt ben recitada.
No és fàcil casar dansa-poesia, encara que pugui semblar que tot lliga no és així. Diumenge vaig veure un espectacle de dansa a Cardona i em vaig recordar de la posada en escena i de la paraula d´El present vulnerable, que bona
Com es balla un poema? A qué huelen las nubes? Ja, ja. Encara que l'espectacle no sigui perfecte, m'hagués agradat molt veure com ballaven les paraules. I si no hi va haver gens de música, si va ser a pèl, encara més. Wow.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
m´ha agradat molt el teu comentari, a més he vist l´espectacle.
M´encanta la dansa, a Catalunya hi ha un nivell molt alt. S´ha tendit a una dansa-teatre, i precisament El present vulnerable no, era una dansa molt orgànica, la paraula de Feliu Formosa tenia el seu propi espai-temps i estava molt ben recitada.
No és fàcil casar dansa-poesia, encara que pugui semblar que tot lliga no és així.
Diumenge vaig veure un espectacle de dansa a Cardona i em vaig recordar de la posada en escena i de la paraula d´El present vulnerable, que bona
Gràcies