Probablement Mal d’escola, escrit per Daniel Pennac, és un
dels millors llibres de pedagogia de la llengua que he llegit des de fa molt de
temps. És una pura meravella en el benentès que estiguis predisposat a escoltar
la veu narrativa bella i ben ritmada d’un professor que va desgranant veritats
senzilles i concretes que no mereixerien cap titular de diari. El llibre és bo
perquè és escrit des de dins, des de l’experiència d’un professor
savi, que ha esdevingut novel·lista notable, que explica pas a pas -que ben
lligat el ritme del llibre!, quins moments d’epifania!- la seva doble
experiència: com a alumne que era “una pura nul·litat” però que” va ser
rescatat”, i com a professor d’alumnes que se senten “una nul·litat” i
que “ell s’esforça a rescatar”. Vull dir que és una novel·la sobre l’ensenyar
d’algú que ha trepitjat moltes aules, no pas com certs llibres incendiàris com
ara el que ha escrit Patrícia Gabancho o Victòria Camps, que no han tocat cap aula
de secundària.
El llibre és un pou d’idees, i de tècniques, ara bé, les tècniques que hi
explica sempre són al final d’una sincera reflexió amb ell mateix i una dosi
d’observació molt fina del treball d’altres professors. No hi busqueu un
receptari de fórmules: busqueu-hi una peripècia humana i, en cert sentit, la
història d’un alumne que va ser rescatat pels seus bons professors. I n’està
agraït. Caldrà dir que l’amor hi apareix en una de les planes del llibre?
Caldrà dir que em fa enveja que pugui ensenyar Voltaire i Rousseau?
És clau comprendre que l’educació és sempre un itinerari personal, una
vivència concreta. Per això els ”media“ poden parlar tan maldestrament de
l’educació: no és el mateix una estadística o un informe que surt al diari que
l’educació concreta del teu fill i la vivència educativa d’un mateix.
Pennac escriu: “Per a aprendre s’ha d’estar a l’aula en el present
d’Indicatiu.” “Els mals de gramàtica es curen amb la gramàtica, les faltes
d’ortografia amb l’exercici de l’ortografia, la por de llegir amb la lectura, a
de no comprendre amb la immersió en el text....”
Escriu que “una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una
orquestra que treballa la mateixa melodia “. Hi ha col·legues que es pensen que
són uns Karajan i no suporten dirigir l’Orfeó Municipal. Tots somien amb
la Filharmònica de Berlín. És Comprensible “.
Andreu
Loncà
_______________________
Daniel
Pennac, Mal d’escola, Barcelona, Empúries,
2008.
Fins avui no he pogut llegir el teu comentari . Ha estat per raons tècniques . Jo et diria que interessa qualsevol persona que vulgui saber coses sobre l'aprendre. En especial , si ha patit en pròpia pell o en la dels seus fills , l'afer del " fracàs escolar" ( que és una etiqueta que no arranja ni explica res !) . Per cert , ara han editat una edició de butxaca : l'ocasió de llegir-lo està servida. PS . Si ets professor de llengua sensible, llavors la lectura pot ser molt més profitosa .