Els dies 16 i 17 de juliol ha tingut lloc a Girona el 1r Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana, l'anomenat CONVIT. Un èxit, des de tots els punts de vista. I ara, què podem fer? Tinc algunes propostes per anar-hi rumiant.
En l'àmbit de les TIC...
Per què no fem allò que ens va recomanar en Genís Roca i entrem de ple tots plegats a la xarxa, ja que no podem viure fora d'aquest món, si és que volem existir i ser competitius?
Per què no creem algun espai interactiu de debat que serveixi per compartir allò que ens preocupa i per fer xarxa?
Per què no posem un xic d'ordre a la multitud de causes i revindicacions lingüístiques que trobem en el món 2.0?
Per què no s'ofereixen als professionals de la llengua les eines adequades perquè puguin treballar dignament -en tots els sentits- i incorporin noves metodologies d'ensenyament-aprenentatge?
En l'àmbit de l'ensenyament de la llengua...
Per què no fem cas de les paraules del mestre Joan Solà i denunciem allò que sabem que no funciona prou bé i n'esbrinem les causes?
Per què no reflexionem sobre el fet que molta gent estudia català si no de grat per força i que segons com es presenti aquest aprenentatge és possible que arribin a avorrir-la i per tant, triïn una altra llengua de comunicació?
Per què no considerem la possibilitat d'ensenyar de manera diferent la llengua segons si es tracta d'una L1, L2 o L3, per tal que sigui molt més efectiu l'aprenentatge?
Per què no fem saber als responsables de la formació dels nous filòlegs -la gent que ha elaborat les programacions dels nous graus- que pensem que els plans docents s'haurien d'haver dissenyat d'acord amb les necessitats reals del mercat perquè tothom té dret a aprendre allò que li demanaran que sàpiga (coneixements) o que sàpiga fer (competències)?
En l'àmbit de la política lingüística...
Per què no deixem de mirar-nos de reüll els uns als altres -entre institucions- i ens comencem a arremangar per tal d'ajudar-nos, tot aprofitant allò que sap fer millor cadascú i posant-ho en comú?
Per què no deixem d'enganyar-nos fent veure que tot va bé quan sabem que la política lingüística és potser la part més feble de la política?
Per què no ens plantem, per què no exigim, per què no reclamem en lloc de queixar-nos, simplement?
Per què no acceptem que l'ús del català recula malgrat tots els esforços i a partir d'aquí busquem noves vies perquè avanci?
Però la qüestió no es aquesta, la qüestió és que no donen eixemple des de les institucions i alhora de donar llicències als grans mitjans les donen en castellà. I acaben fent justet tot el contrari del que diuen predicar.
La supervivència d'una llengua a la llarga és una qüestíó jurídica-militar i els catalans no en tenen una pròpia que els puga valdre, on continua en vigor el drecret de nova plant amb l'imposició del castellà com a llengua comuna sense degoració.
I el darrer que ha fet la Generalitat de dalt és el mateix que fa anys va fer el PP de la Generalitat de baix, engegar campanyes publicitàries de cara a la galeria.
Els jueus enllà on han anat han adoptat la llengua del país, per què el seu era una qüestió econòmica-religiosa de poder mundial.
No tenien un marc juridic i militar per implantar la seva llengua, encara que han intentat crear-ne una moderna de nova mecanografiada per comunicar-se entre ells com l'Esperanto i oferida a la seva forma d'entendre el món i tenen al seu servei les multinacionals més rendibles i els exercits més poderosos del món com el Nordamericà i el britànic.
La paradoxa del llatí en l'època imperial romana que dona pas a l'independència de multitud de llengües, la paradoxa de l'imperi espanyol o anglés, on com a llengües vives que són i no estàtiques cada on sovint cada poble acaba utilitzant paraules derivades o semblants però donant-li diferents significats.
1. Quant a les xarxes, és evident que el mateix Congrés pot o podria haver ajudat a crear més xarxa i més participació real i virtual i també a posar ordre. Que s'ampliïn les funcions!
2. Caldria identificar les xarxes que realment funcionen (hi ha molta palla!) i dissenyar un pla de treball concret i específic a curt i a mitjà termini. Començar "petit i tenir èxit". Una o dues prioritats!... Llegeix-ne més
3. Quant a denunciar, si convé es fa, però calen dades objectives. Hi ha estudis que ja mostren les coses com són: s'han de llegir, difondre i actuar en conseqüència.
4. Potser sí que la política lingüística és la més part més feble de la política (SOCIAL). No la podem deslligar de la política social. Les 720.000 persones estrangeres que segons la EULP 2008 diuen que volen aprendre català, han de tenir la seva oportunitat. I això costa diners, anys i planificació. És un dèficit d'infrastuctura com tants d'altres.
Estic d'acord amb tot el que es diu en aquest comentari
Remarcar:
1. "podria haver ajudat". Veurem si a partir d'ara "pot" o "podrà".
2. seria meravellós tenir un mètode que estalviés la palla que hi arriba a haver!
3. hi ha estudis? on, quins, per qui, per a qui ? La difusió és bàsica però també és l'eina més difícil de conquerir... sobretot si no interessa a segons qui.
4. Si hi ha 720.000 persones que volen aprendre en català no val l'excusa dels diners, i molt menys dels anys que s'han de menester. 25 anys de normalització lingüística haurien pogut donar molt més de sí. La planificació és la mare dels ous.
També la innovació en les formes de plantejar els cursos faria petits miracles, oi?
Ja que el català només és una forma més d'anomenar en les seus diferentes accents dialectals que al País Valencià no existeix, pel mat4eix que a Portugal no existeix el gallec.
En termes lingüístics, sóc un català del País Valencià (i per a això caldrà dir que no sóc «catalunyés»), de la mateixa manera que sóc un valencià de la Valldigna --que té poc a vore amb l'Horta-- i de la ciutat de València.
Convindria que l'«anònim» respectara els valencians que, com diuen dels de Bilbao, som d'on mos dóna la gana i el que mos dóna la gana. N'hi ha uns quants que, curiosament, siguen parlants de castellà-espanyol o no, tenen una doble vara de mesurar pel que fa als noms de les llengües. Talment com fan amb el gallec-portugués oficial de Galícia, que qualsevol dia serà tan gallec, tan gallec, que el parlaran Rajoy i Aznar en Valladolid.
En termes culturals, socials, econòmics i polítics, els valencians serem el que vullgam ser. En qüestions polítiques, ja vegem què som per ara: contractes a dit de Serafín Castellano als seus amics, 43 morts de García Antón en el metro de València, vestits per a Camps, sacs de mà per a Rita Barberà i bacanals per a altres polítics a càrrec de trames mafioses, prelació dels càrrecs de l'administració en l'accés a les Corts per davant dels ciutadans, contaminació ambiental de tota mena, dependents que moren sense ser atesos, l'endeutament per cap més alt de l'estat, els barracons i el Palau de les Arts, dèficit permanent de Terra Mítica, Ciudad de las Lenguas per a pagar-li a l'anterior alcalde de Castelló, no-aplicació de la Llei 4/1983, eliminació de serveis lingüístics municipals (Alboraia fa uns dies)...
Si algú vol que el respecten, ha de començar per respectar-se ell mateix.
Al País Valencià a la llengua és coneix com a valencià pel mateix que a Catalunya és coneix com a català i punt.
I el que no respecta això és per què és un malparit.
Tothom al País Valencià a la llenga la coneix com a valencià i no com a català que no existeix ni ha existit mai sota aquesta denominació al Pais Valencià.