No es pot mirar la història amb maniqueisme. Però és evident que hi havia un règim legítim (el republicà) que amb molts defectes, mancances i errors va intentar fer una societat democràtica. Hi havia moltes esperances posades i grans persones de pensament avençat en molts ambits intel·lectuals, científics, socials, acadèmics,...que volien contribuir en aquesta nova etapa.

Amb la mala sort endèmica que tenim es va intentar entrar en el món modern quan aquest estava en crisi. Arreu d'Europa creixien moviments polítics que rebutjaven la democràcia parlamentaria. De fet, aquest sistema estava bastant desprestigiat i la crisi econòmica va acabar d'enfonsar-lo en molts països. Era clar que calia una regeneració però les alternatives que proposaven els diferents moviments totalitaris (nacionalsocialisme, feixisme, comunisme...) no es que fosin un cant a la llibertat.

En descàrrec dels comunistes cal dir que molta gent ho era de bona fe. Bé, a tot arreu et pots trobar gent que fa les coses amb bona fer. Però vull dir que a diferència dels feixismes la idea originària parla d'un futur feliç i de fer justicia dels desafavorits de la terra. Igualet que el cristianisme, per cert. Però ja sabem que sempre que les religions (espirituals o materialistes) volen portar els seus projectes a la pràctica acaben fent fogueres per a cremar els que no combreguen amb ells. Les utopies són fars la llum dels quals marquen el camí, a la realitat no entren ni amb calçador.

Entre uns i altres i els seus deixebles locals (que van fer del nostre conflicte un camp de proves per al combat que van tenir després a la resta del món) van enfonsar la República.


Això a Espanya encara no s'ha superat. El mite de les dues Espanyes encara viu en qualsevol nimiesa política. Una cosa és que hi hagi un bipartidisme i un altre és que cada canvi de govern sembli un canvi de règim. O bé, que les arguments que s'esgrimeixen per a guanyar unes eleccions sigui que no guanyin els "altres". Això darrer, per cert, diu molt del nivell de l'electorat.

A Espanya la distància entre algunes zones urbanes i les zones rurals era de magnituds siderals. A Catalunya, tot i que també això era un factor a tenir en compte, la situació tenia trets propis.

Una cosa que sempre m'ha sorprés era el fet que des de la proclamació de la República la força política hegemònica era Esquerra Republicana que comptava amb el suport de electoral de la majoria de la població en les diverses conteses electorals. En canvi, a banda de càrrecs insitucionals com la Presidència de la Generalitat, sembla que el repulicanisme independentista en començar la guerra desapareix. Sembla que la població era tota comunista o anarquista. O dels "altres".  Que se'n fa de la gent del carrer que els donava suport?. Hi ha coses que no ens expliquen? És ben curiós que un cop acabada la dictadura es mostri com una fita la legalització del PCE (que no va fer mai gran cosa) i el PSUC (desaparegut dintre d'ICV però amb un paper important al seu moment) i que en canvi ERC no fos legalitzada, i sense fer gaire soroll, fins temps després de les primeres eleccions.

A banda d'ERC l'altra força important era la CNT. Ara s'ha desprestigiat molt a causa de les barbaritats que van fer molts "faieros" passat de voltes. Però comptava amb gent convençuda però gens sectaria, impulsors d'iniciatives socials de primer ordre que feien honor a la parula "libertari" l'arrel de la qual és evidentment, llibertat. Les coses es van començar a tòrcer en el moment que qualsevol desgraciat es veia amb cor de fer justicia social pel seu compte. amb un fusell a la ma. Hereus dels que durant la Setmana Tràgica cremaven esglesies tot seguint les consignes de gent (tan poc d'esquerres i tan poc de catalanista) com Lerroux.

També hi havia altres partits importants al seu moment com el POUM (el meu avi patern n'era). Aquest era comunista però allunyat del règim soviètic.

El comunisme era força residual a Catalunya fins al començament de la guerra, que es va crear el PSUC. Porta d'entrada d'agents soviètics i amb un fort projecte de prendre el poder a tot preu.


Després, aquests grups es van barallar entre ells mentre a l'altra banda del front es fregaven les mans. Aquest tret, que potser ja ve d'abans, encara ens és característic als catalans.

Al llibre "Homenatge a Catalunya" de George Orwell s'en parla d'aquests enfrontaments. L'autor es va veure al mig. També es veu que Orwell està bastant perplex i desencantat. I despistat. Intenta explicar la situació del país que es troba i dona importància a grupuscles com els "Amics de Durruti" i en canvi no parla en tot el llibre (ni tan sols quan vol explicar al lector el mapa polític del país) d'ERC que és qui, nominalment, mana al govern. Parlava del que veia, i la situació era molt confusa i més per a algú que ve de fora i amb el cap ple d'ideals romàntics.

I els "altres"? Es digui el que es digui a Catalunya el feixisme va ser residual. Molt. Ni tan sols la dreta ho era (Excepcions les que vulgueu). Podrien ser conservadors i catòlics però si el Govern hagues sabut posar ordre i al molts revolucionaris no se'ls anés anat l'olla matant catòlics a tort i dret molts haguessin donat suport a la República.  Ningú pot dir que Carrasco i Formiguera fos un fatxa i malgrat tot va haver de fugir a Burgos...on el van afusellar. I l'exemple que es posa sempre, Cambó, és molt més complex del que es presenta. Ell mateix ho diu amb la seva famosa frase d'odi als blancs i als rojos que el van obligar a ser dels blancs....

Estic bastant allunyat del conservadurisme i no diguem del catolicisme. Però no he cregut mai que fos gaire d'esquerres i justicia social matar algú per les seves opinions.  És molt fort que durant molts mesos de guerra, quan el front bel·lic era lluny de Catalunya sovintegessin els assassinats i afusellaments a la reraguarda. I més fort encara que aquests fets es vulguin amagar o justificar.

Com deia al començament no es pot mirar la història amb maniqueisme. No hi ha ningú del tot innocent i cadascú fa el que fa per motivacions molt diverses.  Sí que la legitimitat la té qui està de la banda de la llibertat i la democràcia però això no treu que no fessin coses malament i que tot el que fessin fos disculpable.

Però una visió esbaixada no permet a molts veure els matisos de tot plegat. els infinits matisos de grisos entre els dos extrems que, a la pràctica, tampoc es diferenciaven tant.

Imatge: Cartell del POUM (signat per RAC, sigles que desconec a quin autor pertanyen) denunciant els bombardejos sobre la població civil. Per a entendre una mica el que va passar la gent que va viure la guerra podem posar d'exemple el fet que per primera vegada la guerra no arribava amb els exèrcits enemics a les portes de la població. Era la primera vegada (pel desenvolupament de l'aviació) que hi havia bombardejos indiscriminats sobre població civil siplement amb la finalitat de terroritzar. Era una por nova i desconeguda amb conseqüències piscològiques devastadores.
 
------------------------------------------------------------------------------------------- 
Us agrada aquest blog? Podeu votar per ell als Premis Bloc Catalunya a la categoria de Blocs Personals. Només heu de clicar aquí.
-------------------------------------------------------------------------------------------