Aquestos dies hem assistit a una sorprenent i sincera demostració de catalanofòbia que ha desconcertat els senyors d’El Mundo. Després d’haver-se declarat, mitjançant un editorial, Montillàfob i Esquerràfob però no catalanòfob (és clar, odiar Montilla i Esquerra no està relacionat amb l’odi als catalans), Pedro Jota i companyia segurament deuen haver restat palplantats per una enquesta pròpia. Un 56% dels lectors que hi van votar es van declarar obertament. Tenint en compte que hom no acostuma a reconèixer-se xenòfob, el resultat esdevé revelador.
La
catalanofòbia és un element constituent del nacionalisme espanyol. Ja durant el
segle XVI la impremta va contribuir a la difusió dels plantejaments hegemònics
castellans i assimilistes dels intel·lectuals d’aquell país arran la unió dinàstica
dels territoris peninsulars. El rebuig català a aquestos plantejaments acabaria
portant a la guerra de separació de 1640. Des de llavors, la desconfiança, la
difamació i el rebuig envers allò català ha estat recurrent. No hi pot haver
nacionalisme espanyol sense catalanofòbia, perquè el catalanisme representa allò
que el castellanisme no pot tolerar: la diversitat peninsular.
Ni
40 anys de terrorisme etarra amb més d’un miler de morts han aconseguit que la
bascofòbia supere la catalanofòbia. Els bascos han estat sempre els simpàtics.
No debades, Castella va nàixer a Euskadi, i això pesa molt.
Resta
palès, per tant, que la catalanofòbia no desapareixerà fins que la catalanitat
desaparega definitivament en el procés accelerat d’assimilació que vivim. Clar
i català: els espanyols s’estimaran els catalans quan els catalans deixen de
ser-ho i es castellanitzen definitivament. Aquest era ja l’objectiu fa 500
anys, i en açò continuen.
Als
valencians els espanyols ens estimen en la mesura que portem un cert avantatge
en el procés d’assimilació que ha propiciat que la catalanofòbia arrele també a
les nostres comarques. Que així siga entre el sector de la població que ha
culminat la castellanització, sembla lògic, però que se sumen a la festa tants
i tants valencianoparlants és molt més preocupant, per a nosaltres, però també
per a ells. Nosaltres perquè restem estigmatitzats a casa nostra. Som víctimes
de la valencianofòbia espanyolista en tant que ens resistim a perdre les arrels
i assimilar-nos. Som aquells que sostenim la flama de la catalanitat al País
Valencià. I per això ens odien.
Però
i ells? Que es vagen preparant, perquè quan pete la cosa allà dalt, que petarà
(la via sobiranista és ja inajornable), quan es desfer-me la ràbia del gos, que
es desfermarà (i sobretot al País Valencià), també aniran a per ells. Llavors s’adonaran
que eren espanyols de segona, provincians subordinats i submisos. Però ni això
els valdrà. I hauran d’amagar la llengua, per sempre més. I s’ho hauran
merescut.
