Vistes Tres dies amb la
família i V.O.S. Valen la pena, cadascuna amb les seues particularitats, tot i que jo em decanto més per la primera perquè, amb excepcions comptades, em tiren més les pel·lícules de compungiments i mals ratos que les comèdies romàntiques, les quals, generalment, em fan arrojar. Per fer-hi alguna objecció, diríem que a Tres dies amb la
família sap greu que d’un guió tan suggeridor no se n’hagi tret més suc, i,
sobretot, que alguns actors, quan parlen, sembla que tinguin sèmola a la boca, però, sigui com sigui, encara pots seguir el fil i arribar a port. A V.O.S., trobaràs que l’Àgata Roca segueix fent d’Àgata Roca, és
igual que la vegis a Jet Lag que a la pel·li en qüestió; però nenes, la Vicenta
Ndongo està preciosíssima i hi fa un paper sublim. I alguns diàlegs, tot s'ha de dir, són impagables.
I ara, la reflexió: encara que en general no m’agrada el cine —les pel·lis, vull dir—, m’agrada
anar al cine. És com entrar en una càmera de descompressió, com fer-te fer un
massatge, el món s’apaga amb els llums de la sala, i darrere les portes de
vellut es queden els maldecaps, el sol, el soroll, la calor, la vida corrent, les misèries i els parents. Ja veus que no és poca cosa. Dos hores
de desconnexió totetes per a mi, i això, per a una neuròtica obsessiva, és un luxe asiàtic que bé val el preu de l'entrada, encara que no sigui el dia de l'espectador. M’agrada, a mitja pel·lícula, fer-me conscient d'aquest aïllament mundà, i arrepapar-me al seient, i descalçar-me, i embotir els dits dels peus al cul dels reposabraços del davant, posturada tota jo com en un paritori, i mossegar la palleta
de la Pepsi per a què el líquid m'arribi en comptagotes, que duri tot el que dura
el flim, i el gas, per als globus. Són rituals, mira, i la pel·li moltes vegades hi és per omplir. Ja ho veus, ara que he sentit no sé on que aquestos de Mediapro pensen de passar el futbol a les sales de cinema, és que ja no em puc imaginar un plaer més ben combinat per al gaudi de la meua salut espiritual.
