Municipi situat a l'extrem nord-oest del Pla de Llíria, en la zona de transició amb la Serrania. La superfície del terme és quasi plana, pels sectors oest i sud s'aixequen alguns pujols que no arriben a sopressar els 600 metres d'alcària. La rambla d'Artaix travessa el terme de nord a sud, pel sector est del terme, circulant a més les rambles del Roig i dels Frares, i el barranc de la Llobera. El canal del pantà de Benaixeve ha significat l'increment del regadiu en gran part del seu terme. Al segle XIX es parcel.laren diverses finques rústiques situades a la comarca amb la qual cosa s'inicià una renovació agríicola, que estimulà l'augment demogràfic de la població. És tradicional la fabricació de peladilles i torrons, també hi ha fàbriques de mobles. S'explota una mina de caolí i silici, transformats allí mateix. El poble està en les immediacions de la rambla d'Artaix. Actualment té 2.500 habitants. La parròquia està dedicada a Santa Bàrbera i pertany a l'Arxciprestat de "Sant Miquel Arcàngel".
Aquest terme estigué poblat als temps preromams. És important el poblat ibéric de la Torre-Seca, en què es visqué des de començaments del segle IV fins, possiblement, les guerres sertorianes del segle I aC. Contemporanis a aquests vestigis són els que es troben al turó del Corral de Pomer, en l'alt cim de Castellar i en el Pla. Sobrevisqué fins la plena romanització un altre nucli de població a la Senya. D'època romana avançada són les restes d'El Borriquillo i la Canyada del Ball.
El poble al segle XVIII no era més que un conjunt de masies disperses en un pla anomenat Camp de Llíria, pertanyents als municipi de Llíria. En 1841 aconseguí constuir-se com a municipi independent. El sacerdot Juan Murgui a mitjan segle XVIII, descobrí un manantial d'aigua, amb la cosegüent construcció d'un pou que en abastir d'aigua el veïnat, féu possible que aquest augmentara sorgint un nucli urbà, amb totes les seues necessitats degudamet ateses. L'arquebisbe de València solia passar uns dies en la seua residència de Casinos, quan s'encaminava al palau episcopal que posseïa la Mitra de Villar. Encara es conserva la casa en la plaça anomenada del Capítol on s'hostatjaven els canonges de la Catedral de València que acompanyaven en el viatge el Prelat. La capella en què aquests celebraven missa va ser el germen del temple, en què erigí la parròquia l'Arqquebisbe Francesc Fabian i Fuero en 1788 i fou dedicada a Santa Bàrbera. S'hi venera el Crist de la Pau, imatge procedent de la Cartoixa de Portacoeli, a qui es professa gran devoció. Se celebren festes a Santa Bàrbera, al Crist de la Pau i a Sant Isidre, del 15 al 20 d'agost.
2. El capellà, al segle XVIII, seria Joan Murgui , conegut per d'altres qüestions també.
3. Qui ha escrit això, i tu traduït, ha tingut un oblit imperdonable: les ametles ensucrades, altrament conegudes, per 'pelaïlles' i els pinyonets ensucrats que li fan competència a les (i als) d'Alcoi.
4. S'hostejava a Casinos, camí, d'El Vilar (Villar) del Arzobispo (l'arquebisbe) .
Rep una salutació cordial.
Del capellà, clarament en aquella època, el nom devia dur-lo en valencià, Joan.
Les ametlles ensucrades sí les conec. No sabia que també se'n feien a Casinos. Pensava que sols eren famoses les peladilles. I dels pinyonets ensucrats (deuen estar molt bons), no n'he vist ni tastat mai cap, cosa que no vol dir que no els facen.
I respecte a la Mitra del Villar, he pensat que podia ser una manera "original" d'anomenar el poble del Villar (Vilar). I així podem llegir " A 1381, el Bisbe de València va ordenar la construcció, al costat de l'església, d'una residència d'estiu per a ell i els seus successors. , ja que de tots els territoris de la Mitra Valentina, Villar de Benaduf era el que reunia les millors condicions climatològiques."
I ja saps qui és l'autor del text ALlCh, de l'ALELUYA. Però "mera" si no ho haguera fet no ens hauríem plantejat estes "qüestions". Bona nit. I fes-me sempre les correccions que calga.