Estic darrerament amb el cap viatger, serà la calor. Pense molt en Nova York, clar, en tot el que vull veure, totes les passejades que vull fer, totes les..., ací em toca obrir un parèntesi (l'F. les anomena pregàries laiques -le tue preghierine laiche, diu ell- són els moments de silenci i de pur gaudi emocionat que necessite quan arribe a un lloc llargament anhelat, on ha passat alguna cosa important per a mi, el lloc d'on parla una cançó o on passa alguna cosa a un llibre estimat, aquest tipus de llocs, que poden ser una botiga, un cantó, una plaça o un bar i que no deceben mai perquè és igual com siguen ara, allò important és com els sents. Normalment necessite una estoneta d'entotsolar-me (ensimismada, m'encanta), de recolliment, de contemplar-m'ho amb calma i emoció, a voltes plore (discretament, amb llàgrimes i prou). És estrany, quasi màgic descobrir i constatar que certs llocs existeixen, que són reals, que existeix el parque Lezama per on caminava Alejandra, o que San Juan y Boedo fan cantó de veritat o que al pati de la casa del carrer Empedrados n'hi ha la palmera que m'esperava. Són llocs que sempre són com havien de ser. Me n'acabe d'adonar que he obert un parèntesi fa molta estona i no només no l'he tancat, a més l'he omplert de més parèntesi, així que el tanque ara).
És curiós com pensar en Nova York em fa pensar tant en Buenos Aires, trobe que són dues ciutats paral·leles, més que germanes, van ser els ports per on milions de persones van entrar al nou món, a una nova vida. Les ciutats que van acollir tots els accents i tots els dialectes de la emigració, els últims (penúltims) ports de la diàspora, les ciutats on viuen tots els déus i totes les llengües. I sé que són molt diferents, sé que Nova York no enyora Europa, com fa Buenos Aires. Sé que són mons diferents, amb cors i batecs diferents, però n'hi ha un fil roig que les uneix, i que uneix totes dues a París i és d'això que volia escriure, però com que el parèntesi m'ha eixit llarguíssim canvie el títol i ho deixe per un altre dia.
