L'altre dia, amb ganes de lectures lleugeres (fa molta calor) em vaig comprar el que pensava que era una novel·la negra clàssica. Un llibre de Fruttero & Lucentini, una parella d'escriptors que van començar a escriure junts als anys 70s, quan tots dos estaven per la cinquantena. Van començar amb un llibre de poesia escrit a quatre mans (!) i també a quatre mans van fer traduccions esplèndides, com la de Lo strano caso del Dr. Jekyll e del Sig. Hyde de Stevenson i escrivien, també, articles satírics, sàtira costumista, en deia algú. Fins la mort de Lucentini al 2002, van escriure sobretot novel·les negres clàssiques, en el sentit d'americanes (les seues històries quasi sempre passen a Torí), serioses i amb un sentit de l'humor molt amarg (molt poc italià, no sé explicar-ho millor).
El llibre que em vaig comprar es diu L'amante senza fissa dimora (L'amant sense domicili fixe) i aquest cap de setmana me'l vaig endur al nostre cap-de-setmana-a-la-fresca-fora-de-roma, eixe i Cortázar (que per a un cap de setmana perfecte era molt adient). El vaig començar i em va atrapar, completament, i no era una novel·la negra, era una novel·la romàntica (d'amor, la història que explica escrita d'un altra manera podria ser una novel·la romàntica de quiosc), una història d'amor a Venècia, que ja em perdonaríeu però sona fatal. Doncs una meravella. Emocionant, amb un misteri (clar) i molt, molt ben escrit. Al final del llibre hi ha uns annexos amb un Indice sentimentale dei nomi dei luoghi e delle cose notevoli que és una delícia i uns mapes amb textos que reprodueixen les passejades dels protagonistes per la ciutat preciosos. Segurament si haguera llegit millor la contraportada o la solapeta no l'hauria comprat (un festeig a Venècia no era el que buscava a la llibreria) i, en canvi, el llibre em va captivar des de l'inici, quines coses. M'ha fet vindre moltes ganes d'anar a Venècia, perquè, òbviament, la protagonista del llibre és la ciutat, com no pot ser d'un altra manera.
En català n'hi ha una novel·la seua traduïda, El palio de les contrades mortes, a la col·lecció La Negra, de la Magrana.
I dit això, fujo a corre-cuita, no sigui que em caigui una garrotada.
Sense pressa, en parlaré tard o d'hora perquè ha pagat molt la pena i m'ha fet ballar força el cap amb qüestions molt meves.
Al tocadiscos de casa sona una cançó que m'ha fet pensar en tu.
http://www.youtube.com/watch?v=Hk5XDDVSiA0
:)
Com està Roma ara que és estiu? Encara no hi he tornat, em fa respecte la sensació de tornar-hi i sentir que ja no hi visc... Però ara que aviat farà un any que vaig marxar-ne, tinc emparaulat tornar-hi, del setembre no passa. Aaaaiii!
Un petonet.