Segueixo tot això del finançament amb certa indiferència. El ball de números i de principis i de clàusules i de percentatges i de rànquings, se m'escapa. Tampoc no crec que s'hagi fet un esforç per acostar-ho tot plegat; per fer-ho més paidor. Però vista la manera com en les passades eleccions europees ens van explicar Europa, què es pot esperar?
Ni el cofoisme del PSC ni l'amenaça perfectament interpretada de no acceptar el pacte per part d'ERC, ni el seguir la corda d'IU -però tampoc la invocació de Satanàs per part de CiU- no em fan ni fred ni calor. Em queda lluny. Una funció més de teatre polític. Un estira i arronsa estèril.
Ja fa uns quants sopars que el tema de la desafecció política surt damunt la taula. Tinc amics amb carrera, amb dos dits de front, que no voten. Un abstentisme militant a tots nivells: tant municipal, nacional, estatal com europeu. No troben ningú que els representi. Cada vegada els entenc més.
No tinc prou edat com per parlar amb la prespectiva necessària, però em penso que ara mateix el país, és com un jersei. Per una banda l'estem construïnt a cop d'agulla -millor o pitjor- per dalt; i per una altra, per sota, s'està esfilagarsant a un ritme que molt em temo que va en augment. No sé si tardarà molt o poc a desfer-se la llana, però la possibilitat hi és i sembla que això només importi als quatre de sempre que cridem.
La solució a tot plgegat no la sé, però el que es posa de manifest és que amb anar a votar cada quatre anys, no n'hi ha prou. Els polítics han d'entendre que damunt seu tenen set milions de caps que haurien de tenir més mecanismes per controlar la seva gestió. Que s'han d'imposar restriccions de mandat. Que la política no pot ser una carrera més, sinó un servei públic.
Els polítics han d'entendre que existeix un abisme entre les necessitats reals del país i tot el que en teoria, des dels seus escons, tracten com a assumptes del màxim interès. Però també existeix un abisme entre les cúpules dels partits polítics i les bases que reclament que se'ls escoltin molt més.
Els partits polítics s'han convertit en màquines més o menys precises de guanyar eleccions, no pas per resoldre res. Mentrestant Espanya ens van donant peixet. Trenta anys d'anar darrera la pastanaga no crec que ens hagi portat res de bo. Cal un pacte nacional per fer un cop de cap i adonar-se que la sortida natural pel nostre futur -però també per la preservació del nostre passat- és la independència.
Ara com ara dubto que els polítics estiguin per la feina i tot i que procuro donar suport a totes les causes que des de la societat civil s'endaguen per fer cridar l'atenció, la majoria de les vegades em cau l'ànima als peus veient que hi ha al darrera més bona voluntat que no pas altra cosa.
Més que mai es fa necessari una actitud crítica. Una actitud que no sigui deixeble del mateix qui dia passa any empeny que se'ns imposa, però també és veritat que ja estic fart de sentir que és la societat civil qui ha de canviar les coses. Segons com el temps de la transició, del córrer davant els grisos, les assemblees de Catalunya i tota la pesca, és el millor que ens va passar; un temps d'esperança, etc. Segons com, tot plegat, forma part de l'ahir, ara el que toca és fer política, res de fer país; això és d'abans, tiri, tiri...
I al mig, em sembla a mi, que ens hem quedat tota una generació que no veu clar cap on va tot plegat. Que assisteix a tot aquest espectacle com aquell que va a mirar els peixos d'un aquari. Ens considerem només catalans, es veu clar que això d'Espanya fa temps que ja no funciona. Però prou feina en tenima amb la hipoteca i amb aconseguir un sou i una ocupació digne, com perquè al damunt, se'ns exigeixi que agafem el trabuc i siguem més bel·ligerants del que som.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
