ERC ha donat el seu sí i ha facilitat que el Govern de Catalunya
accedeixi al nou model de finançament llargament negociat amb
l'executiu espanyol. Aquest dilluns Castells ha avalat la xifra de Puigcercós (3.855 milions d'euros l'últim any) i el tripartit ha ofert una imatge d'unitat (aparició Castells-Huguet-Saura) mentre el cap de l'oposició i exconseller d'Economia Mas assumia incòmodament un paper que no semblava que preveiés [ACN: El Govern escenifica la unitat amb l'acord mentre Mas justifica el no per "patriotisme"].
Dir que no a un acord que millora de lluny anteriors finançaments i
quedar-ne al marge quan els agents socials es posicionen al costat del
tripartit en temps de crisi econòmica no ha de ser fàcil d'assumir si
s'està a l'oposició i s'hi està en una posició de certa força. La
setmana passada CiU contemplava la possibilitat que els republicans es
plantessin, marxessin del govern i forcessin Montilla a convocar eleccions anticipades per al setembre si finalment l'executiu Zapatero no
cedia en la negociació. Però aquest guió no ha sortit, i s'ha produït
el segon escenari que tothom ja havia prèviament apuntat: que el
tripartit s'entendria amb Salgado, hi hauria pacte i aquí pau i
després glòria. Però no per previst, aquest altre escenari, ha deixat
de generar certa indignació. A l'oposició nacionalista, a l'oposició
espanyolista, a la resta de l'Estat i, lògicament, entre els crítics
republicans i els reagrupats a l'intempèrie. Per als espanyolistes,
Espanya novament es trenca. En aquesta ocasió, la caixa d'Espanya. Per
als nacionalistes, hi ha hagut manca de "patriotisme" i il·legalitats
diverses. Per als independentistes dolguts amb ERC per l'aposta
Montilla, simplement es tracta d'una "traïció" més. No ve d'un pam.
Així les coses, sembla evident que l'acceptació del menys dolent dels acords possibles (a la tercera ha anat la vençuda, i el retard acumulat és de pràcticament un any) ha estat un punt d'inflexió en el transcurs de la legislatura. Tot continuarà fins al final, i Montilla i Zapatero respiren més tranquils. El retorn de CiU al Govern haurà d'esperar fins que la legislatura s'esgoti, tal i com Montilla havia anunciat. Ell no és Maragall, havia deixat dit. Només hi ha un altre escull hipotètic pel camí, i aquest es diu sentència del Tribunal Constitucional, però a diferència del finançament, això afecta més transversalment el conjunt de forces del catalanisme, estiguin o no al Govern. Estem parlant de l'Estatut Mas-Zapatero, del que van votar CiU, PSC i ICV-EUiA, i del qual van quedar-ne al marge republicans i conservadors espanyolistes (per raons òbviament contraposades).
Aquesta és la mare dels ous. L'Estatut del 30-S apuntava bilateralitats i concerts econòmics encoberts. Preservava la caixa i gairebé tota la faixa. Agència tributària, i un rol molt semblant al dels bascos i navarresos. Però l'Estatut retallat a La Moncloa, i aprovat posteriorment en referèndum amb la campanya dels estatutaris CiU, PSC i ICV-EUiA, va acabar sent una altra cosa. Ni caixa ni faixa. Millora, sí, però miracles a Lourdes. Amb l'Estatutet, ple de trampes i dobles interpretacions sempre utilitzables en funció dels interessos de l'Estat, la cosa dóna pel que dóna. Existeix un ampli consens segons el qual aquest model que s'aprovarà dimecres al CPFF és "més just" que els anteriors (és a dir, menys injust des de l'òptica catalana).
El millor finançament seria el concert econòmic, o directament l'autogestió fruit d'un procés sobiranista de resultat positiu: digui's independència. Però amb l'Estat de les Autonomies, amb l'Estatutet, i l'actual correlació de forces al Parlament de Catalunya (els independentistes no disposen de majoria absoluta) i al Congrés dels Diputats (tampoc és el cas), el llistó que ha aconseguit aixecar primer Castells i després Puigcercós efectivament sembla el Tourmalet del finançament. Puigcercós ha hagut de fer un enorme sacrifici en detriment dels seus interessos més íntims, que són els electorals. Ha hagut d'acceptar allò que difícilment es pensava que aconseguiria (3.800 havia dit dies enrere, arriscant-se a donar una xifra quan tothom, fins i tot Carod, li ho criticava) i instal·lar-se en un escenari que íntimament no deuria contemplar: Zapatero ha passat per caixa. Ara serà feina de Castells i de Montilla garantir que l'Estat compleixi i no cometi un nou engany. Als republicans poc més se'ls pot demanar.
Que la propaganda i l'excés d'eufòria generen un efecte contraproduent és ben cert. Als independentistes això els incomoda, en contra del que sosté Zapatero. Quan segons qui tira coets, desconfia. I aquesta manera de fer és intel·ligent. Prudència. El que no pot ser, però, és que quan els republicans donen una lliçó de Realpolitik i sorprenen en positiu (l'estabilitat en temps de crisi, si ets al Govern, en principi es valora), també se'ls critiqui perquè no han sorprès en negatiu. Si trenquen perquè trenquen. Si pacten perquè pacten. El soroll mediàtic i la pressió social hauria estat insuportable per a un partit contra el qual tothom s'hi atreveix. De l'exigència a la intransigència hauria anat només un pas, en el relat contra ERC. Puigcercós, l'heroi, hauria esdevinguit el traïdor. I els que avui el titllen de traïdor, no l'haurien reconegut pas com a heroi. És així. Perquè això que avui és indigne patriòticament el 1996 al Majestic, què era?
Així les coses, sembla evident que l'acceptació del menys dolent dels acords possibles (a la tercera ha anat la vençuda, i el retard acumulat és de pràcticament un any) ha estat un punt d'inflexió en el transcurs de la legislatura. Tot continuarà fins al final, i Montilla i Zapatero respiren més tranquils. El retorn de CiU al Govern haurà d'esperar fins que la legislatura s'esgoti, tal i com Montilla havia anunciat. Ell no és Maragall, havia deixat dit. Només hi ha un altre escull hipotètic pel camí, i aquest es diu sentència del Tribunal Constitucional, però a diferència del finançament, això afecta més transversalment el conjunt de forces del catalanisme, estiguin o no al Govern. Estem parlant de l'Estatut Mas-Zapatero, del que van votar CiU, PSC i ICV-EUiA, i del qual van quedar-ne al marge republicans i conservadors espanyolistes (per raons òbviament contraposades).
Aquesta és la mare dels ous. L'Estatut del 30-S apuntava bilateralitats i concerts econòmics encoberts. Preservava la caixa i gairebé tota la faixa. Agència tributària, i un rol molt semblant al dels bascos i navarresos. Però l'Estatut retallat a La Moncloa, i aprovat posteriorment en referèndum amb la campanya dels estatutaris CiU, PSC i ICV-EUiA, va acabar sent una altra cosa. Ni caixa ni faixa. Millora, sí, però miracles a Lourdes. Amb l'Estatutet, ple de trampes i dobles interpretacions sempre utilitzables en funció dels interessos de l'Estat, la cosa dóna pel que dóna. Existeix un ampli consens segons el qual aquest model que s'aprovarà dimecres al CPFF és "més just" que els anteriors (és a dir, menys injust des de l'òptica catalana).
El millor finançament seria el concert econòmic, o directament l'autogestió fruit d'un procés sobiranista de resultat positiu: digui's independència. Però amb l'Estat de les Autonomies, amb l'Estatutet, i l'actual correlació de forces al Parlament de Catalunya (els independentistes no disposen de majoria absoluta) i al Congrés dels Diputats (tampoc és el cas), el llistó que ha aconseguit aixecar primer Castells i després Puigcercós efectivament sembla el Tourmalet del finançament. Puigcercós ha hagut de fer un enorme sacrifici en detriment dels seus interessos més íntims, que són els electorals. Ha hagut d'acceptar allò que difícilment es pensava que aconseguiria (3.800 havia dit dies enrere, arriscant-se a donar una xifra quan tothom, fins i tot Carod, li ho criticava) i instal·lar-se en un escenari que íntimament no deuria contemplar: Zapatero ha passat per caixa. Ara serà feina de Castells i de Montilla garantir que l'Estat compleixi i no cometi un nou engany. Als republicans poc més se'ls pot demanar.
Que la propaganda i l'excés d'eufòria generen un efecte contraproduent és ben cert. Als independentistes això els incomoda, en contra del que sosté Zapatero. Quan segons qui tira coets, desconfia. I aquesta manera de fer és intel·ligent. Prudència. El que no pot ser, però, és que quan els republicans donen una lliçó de Realpolitik i sorprenen en positiu (l'estabilitat en temps de crisi, si ets al Govern, en principi es valora), també se'ls critiqui perquè no han sorprès en negatiu. Si trenquen perquè trenquen. Si pacten perquè pacten. El soroll mediàtic i la pressió social hauria estat insuportable per a un partit contra el qual tothom s'hi atreveix. De l'exigència a la intransigència hauria anat només un pas, en el relat contra ERC. Puigcercós, l'heroi, hauria esdevinguit el traïdor. I els que avui el titllen de traïdor, no l'haurien reconegut pas com a heroi. És així. Perquè això que avui és indigne patriòticament el 1996 al Majestic, què era?
l'excusa de la real politik serveix per anar mantenint-se al poder i qui dia passa any empeny. no obliga a fer plantejaments seriosos a llarg termini.
és curios ciu firma el majestic i erc la critica. erc firma el nou finançament i ciu la critíca.
i els que no som ni de ciu ni d'erc i som independentistes??
erc al segle xxi és el mateix que era ciu al segle xx. I jo que havia votat erc pensant que eren diferents...
No és que no sigui millor. Posem que sí que és millor, com podríem acceptar que el nou estatut és marginalment millor que el del 78. Però un acord que ha costat 3 anys (vulnerant per tant un termini legal en un any), igual que va costar 3 anys la negociació de l'Estatut no pot ser només millor.
* Els termes de l'acord només són ferms pels primers dos anys, i el darrer any serà després de les eleccions espanyoles.
* L'increment de recursos no serveix el primer any ni per eixugar el forat pressupostari que ja ha generat la Generalitat en un any. O l'increment és ridícul, o la gestió és nefasta, tú tries.
* El principi d'ordinalitat no està garantit perquè en defeinitiva els nivells de solidaritat els estableix l'Estat (literal de l'Estatut) i a més disposa de tres fons diferents per fer-hi malabarismes.
* No és ser pessimista no creure's el Gobierno de España. Cada any resulta que els pressupostos diuen que invertiran molt a Catalunya però després l'execució d'obres no arriba al 70% del pressupostat mentre altres comunitats reben un 105% dels recursos pressupostats.
Reconèixer els fets no implica donar per bo el que digui l'oposició. Per cert, un dels grans llasts de la negociació precisament ha estat que l'Estatut no establia un nou sistema de finançament, i per tant ha calgut negociar-lo sencer.
No crec que sigui molt bo.
No crec que compleixi fil per randa l'Estatut.
No crec que la suma de mitjanes sumi 100.
Crec que com a peix al cove no està malament.
Com a campanya publicitària del tripartit és excel·lent.
Com a pressió a l'AVUI amb amanaces incloses, vergonyant.
Veritablement estic cansat dels argumentaris dels partits.
Podem tenir reflexions més intel·ligents que els "LLORUS"
Les comunitats calculen més diners que no els que Salgado promet
De fet, Salgado no ha detallat la quantitat de diners addicionals
que rebrà cap comunitat autònoma, i ha avisat que no abonaria cap
estimació d'aquesta mena. Però, d'estimacions, n'hi ha hagudes tan bon
punt s'ha fet públic l'acord, i no solament del govern català, sinó
també dels governs de les autonomies. És significatiu que, si sumem les
estimacions fetes fins ara per nous governs autonòmics, la quantitat de
diners addicionals del 2012 ja puja a 10.300 milions: el País Valencià
parla de 1.900 milions; Catalunya, de 3.800; les Illes, de 300;
Extremadura, de 200; Castella-la Manxa, de 500; Canàries, de 400;
Andalusia, de 3.100; Cantàbria, de 100 i la Rioja, de 70. Doncs,
solament en resten 700 per atènyer els 11.000 anunciats per Salgado,
que s'haurien de repartir entre sis comunitats autònomes més, entre les
quals Madrid, que pot obtenir una quantitat pot ser força grossa, a més
de Ceuta i Melilla, que no ho seria tant.
Difícilment, doncs, quadraran les estimacions de totes les comunitats autònomes amb la quantitat anunciada per Salgado.
Aquests 11.000 milions a repartir entre totes les comunitats
autònomes són per a corregir dèficits de finançament, i no vindran fins
el 2012, el quart any d'aplicació del sistema. Els 3.800 milions
anunciats pel govern català, tampoc no vindran abans. Fins aleshores,
'hi haurà una gradualitat', en paraules de Salgado. Aquesta
gradualitat, segons les dades amb què ha treballat el departament a
l'hora de negociar, significa que enguany, el primer d'aplicació del
model, hi haurà una aportació de 2.122 milions (1.600 del model, 212
milions de l'augment dels impostos d'alcohol i tabac i 435 milions de
partides extraordinàries per a mossos d'esquadra i justícia); el segon
any, 2.500 milions; el tercer, 2.800 i el quart, els 3.800 milions.
Fins i tot al diari El País reconeixien que el govern espanyol encoratja els presidents autonòmics a inventar-se les xifres que més els convinguin:
El País: ...la
negativa del Gobierno a cuantificar la mejora de ingresos de cada
comunidad, ardid que, en aras del consenso, anima a cada cual a
presentar las cifras que más le plazcan aunque la resultante no sume
cien.
El que sap més greu de tot, és la poca transferència informativa i el desvergonyiment a l'hora de donar dades falses a la població.
Si tothom que es queixa de l'expoli fiscal i de les trampes dels governs espanyols apostés per la independència ens podríem treure el problema de soca-arrel.
Per tenir unes dades exactes, caldria saber exactament els impostos que pagarem els catalans, i pagaran els espanyols, d'aquí al 2012. I encara així haurem de mirar com gestionarà el govern espanyol els diferents fons. Si prenem com a model el que va passar amb la llei de la dependència, no podem estar segurs de si actuaran amb l'equitat que caldria. Si els diners els tenen ells (un 75% dels impostos autonòmics), seran ells que podran decidir com es calculen els criteris pel repartiment. En definitiva, podran fer el que vulguin amb els nostres diners.
A més, hem de tenir en compte que la crisi pot fer variar molt el mapa econòmic espanyol, el FROB pot acabar desplaçant encara més el centre econòmic cap a Madrid (i amb ell, els impostos autonòmics), o pot ser que el govern espanyol (que és qui té la major part de la capacitat normativa) modifiqui el pes dels diferents imposots de manera que en sortim una vegada més perjudicats.
La xifra de 3.855 milions és només un element propagandístic, no té cap mena de valor, i el que em sorprèn és que la majoria de periodistes s'apuntin a proclamar com a certes unes dades que no tenen cap mena de transparència. És només una xifra inventada, com en podrien haver donat qualsevol altre que els fos convenient. El que passa en aquest país amb els mitjans de comunicació, no és gens normal, no és propi d'un estat democràtic.
Un analisi molt ben traçat. Fa dies que la meva tesi va per aquí. Jo en dic efecte "manxaire" de l'obra Lo Ferrer de Tall d'en Pitarra. Hi ha un passatge on explica amb emprenyada inclosa del manxaire, com és que sempre se l'hi fot la culpa a ell. Un passatge brillantíssim
Salut
Fer volar coloms no es realpolitik, la realitat es que Catalunya esta mes que escanyada i si aquest milers de millions arriven- que no ho crec- no serveixen per tapar el forat, quin sera l' espoli el 2012???.
Ara sols hi ha unionistes i independentistes, no maregem mes la perdiu, tothom ha quedat retratat.
Qui no estigui lligat per les subvencions que parli clar!
Per començar, el PP no diu que España es trenqui. Ja ho veuen que no es trenca. I ja ho veuen que no aconseguiran res dient que es trenca. Això és el que diuen ara.
I em sona a propaganda pro-acord que acabi comparant l'acord del cap de setmana amb els pactes del Majestic. A veure si qualsevol acord avui ha de ser justificable dient que abans ho va fer CiU amb el Majestic.
Poques vegades es repeteixen les situacions en política, i moltes més s'intenta justificar el present apelant a moments del passat. Recordar, per exemple, la guerra idiota de George W. Bush a Iraq fent les coses com les havia fet el seu pare. I fracassant estrepitosament.
Els articles que s’incompleixen són:
201.3, 201,4 203.3, 204.2, 206.1, 206.3, 206.4, 206.5,... Llegeix-ne més
206.6, 208, 209, 210.1, 210.2, 210.3,
Disp Add. 4a, Disp. Add. 11, Disp. Final primera
S’incompleixen el 50% dels articles de
finançament de l’Estatut
era?"
Si en Joan després d'haver trencat un plat digues a la mestra "Si senyoreta, però l'Artur la setmana passada va trencar dos gots!"; que li diriem? Acceptaríem l'excusa? El que no podem fer es justificar els errors dels present amb els errors del passat. I se que miracles a Lourdes... ho se ara i ho sabia el 2001, però llavors que no ens venguin aquests miracles, ni els uns ni els altres!
realment és genial el teu article. Segurament sense la pesència d'Esquerra al govern el finançament ja estaria tancat fa temps i a la baixa. I no es demana ni més ni menys que els agents econòmics i socials del país demanaven.
Salut i endavant!!!
A veure....
=== Tècnicament
1- Salgado no ha dit cap xifra. ERC i el tripartit es pot haver inventat qualsevol cosa!
2- Quan salgado ha dit que Catalunya quedaria algu per sobre de la mitja no ha dit pas que sigui amb la mitja harmonitzada! Mossos i presons podrien estar inclosos en el calcul, de forma que en realitat quedariem altre cop per sota.
3- Enlloc surt que es compleixi el principi d'ordinalitat que diu l'estatut. És un acte de fe d'un govern que no tenia cap altra sortida que acceptar lo que els hi donnesin.
4- Els 3800 son pura especulació, depenen de la voluntat del govern de torn (ja sabem que nula) i redueixen menys d'un 20% el deficit fiscal que sera de mes de 20000 al 2011. Si es que no poden ni eixugar el dèficit d'aquest any!!
=== Politicament
1- Ajuda al PSOE a zapatero i al PSC. Recordu que els socialistes catalans són el gran partit anti-sobiranista de catalunya.
2- Perjudica l'independentisme de butxaca, ja que ara serà més difícil dir que el finançament de catalunya es injust. Perque els suposats independentistes d'ERC l´han avalat. ERC HA AVALAT EL ESPOLI!!!!
3- Per tot lo anterior ERC està acabada. Els seus votants estan més informats que la majoria de la població i no li perdonaran haver traicionat els seus principis. I no crec que pugui treure vots del PSC...
=== Que s´havia de fer?
Esquerra havia d'haver deixat que el PSC agafes la miseria que donaven hi hauria d'haver dit que no podia avalar la continuació de l'espoli. O abstenir-se, o almenys un sí critic. Pero no avalar una mentida, penjar-se la medalla i fer com CIU amb l'estatut!!!
===
Siusplau, algu d'ERC o tu mateix Saül, ET REPTO a que em rebatis els meus arguments!
O et callaràs???
Poliíticament: perjudica l'independentisme de butxaca però reforça l'esquerra independentista. si el govern estatal no compleix l'acord, seguirem carregant-nos de raons. I ningú ha negat que no existeixi espoli fiscal. Els votants d'ERC estan tan informats que enlloc de votar en contra d'un mal estatut van estimar-se més quedar-se a casa. Quina opinió et sembla que tindrà davant de l'acord de finançament? I no confonguis els teus desitjos amb la realitat: que tu no vulguis que ERc tregui vost al PSC no vol dir que això sigui impossible. És, només, una qüestió de treball polític a mitjà termini.
En tot cas, com ja he dit, no pot dir-se que ERC fa com CiU amb l'estatut: no ha traït el model, com va fer CiU, sinó que ha entrat en el ragteig (sempre opinable, és clar) d'un peix al cove que ve donat des de l'Estatutet de la Moncloa, que ja sabem qui i com va pactar...
En Mas va traïr Catalunya. Molt bé. Però el PSC i ICV, companys de govern d'ERC van estar encantats amb l'acord. I honestament, ERC no esperava aconseguir res més. Però va quedar fora de joc perquè ho va fer en Mas. I si no fos de les bases, no hauria defensat el no, com no va oposar-se al text al senat.
Un partit que diu defensar la independència no hauria d'estar per les foteses d'un finançament que depen del que l'Estat vulgui donar perquè és qui recapta i qui reparteix sense ensenyar mai les xifres.
1- No heu aconseguit garantir el principi d'ordinalitat.
2- Us desitjo molta sort en treure votants al PSC.
3- Jo reconec que amb vaig abstenir en lo del estatut. Pero els vostres dirigents volian votar si.
Albert