AnnaPortell |
dissabte, 11 de juliol de 2009 | 13:38h
No tinc temps d’agafar tot el que m’agradaria. Si arriba i em veu, Georgina, igual em mata.
Però és tant preciosa, aquesta nina! De tant en tant, me la deixava quan estava malalta.
Jo pregava, perquè se li oblidés de venir-la a buscar. Trobava que no li venia d’aquí. En tenia tantes!
Les recollia del carrer, dels contenidors, d’algun escocell, del cel obert de la casa...
Les batejava a totes, les netejava, les pentinava, els hi comprava vestidets... Quina gràcia!... Tenia una fal·lera que encara ara em costa d’entendre. Clar que no tenia fills, oi? Potser era per això.
I, veus? Vine, mira. Aquella, la que té asseguda en aquella butaca, la veus? Aquella tant gran d’allà? De petita m’havia fet por. Li va regalar el seu marit. Segueix impecable.
Vine que et vull ensenyar una altra cosa. Segur que t’agradarà.
En aquesta habitació era on ella estudiava. Sempre l’he trobat impressionat: hi té tant de llibres i tantes coses! Quan em demanaven treballs a l’escola i em faltava informació, li demanava algun.
Era molt rància quan li tocava aquest tema. Acostumava a dir-me el mateix: vigila molt i tracta'l bé, que jo als meus llibres me’ls estimo molt. Més d’un dia no havia baixat a buscar-ne cap per estalviar-me el sermó. Amb això, la trobava antipàtica.
I aquella bola del món que ara la té en aquell prestatge, em tenia fascinada. Era de les primeres que s’il·luminaven. La tenia damunt de la taula i saps que feien? Primer la feien girar i, amb un petit dard de ventosa, el llençaven amb força, a la babalà, sense mirar. Allà on es quedava enganxat, seria el lloc on anirien els dos en el seu proper viatge. Els hi encantava viatjar! No t’enganyo, potser han donat més d’una volta al món.
Quan vinc a regar-li els geranis del terrat, penso que tot i el pas dels anys, en aquesta casa, el temps no es rovella.
Vinga, marxem. Només faltaria que ens trobés aqui a les dues xafardejant la casa.
