AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
"Lo que no puede ser no puede ser y además es imposible..."
Així de categòrica sentenciava sempre la meva avia, amb aquella saviesa dels anys plens de tot, de vida i de mort, de dol i de tristesa, d'alegries; anys plens d'anys i temps ple de temps...
Però tanmateix deia mi abuela -amb la contradicció pròpia de la vida- que "nada es imposible si de verdad lo quieres"... i que "querer es poder..."
I amb aquesta paradoxa anem fent, mirant de tirar sempre una miqueta més endavant, amb l'esperança de que allò que en principi no podia ser, acabés sent -almenys en part- per arte-y-gracia-del-empeño-y-el-tiempo...
Però arriba un moment en la vida, en el qual hom es pregunta si certs esforços val més deixar-los estar, o en canvi, encara es pot esperar, si encara hi ha lloc per l'esperança. I es dubta no perquè no mereixin la pena, sinó perquè es tornen esforços tan aparentment inútils, que no poden ser, i a més a més són impossibles...
I és aquí quan hom s'enfronta a la frustració i a la disjuntiva, i ens veiem tot sols entre el dolor de la pèrdua futura d'allò tant estimat que hauria pogut ser i ja no serà; i la ferida present dels sentiments colpejant amb força contra la sort que passa de llarg...
Arribats a aquest estat, qualsevol camí, qualsevol decisió, doncs, fa
que el pseudo-determinisme del destí ens ofegui, i ens submergeixi sota
l'apatia en un intent va de neutralitzar el dolor de la pèrdua present
i futura, deixant-nos només el passat com a recer que calma i alhora
esperona paradoxalment el buit.
Cada renúncia és un adéu, un
adéu a allò que hauria pogut ser, un adéu als somnis i a la il·lusió, a
l'esperança. Cada renúncia és un adéu i cada adéu és una renúncia. I en
aquesta maleïda societat competitiva -materialment i sentimentalment-
ningú ens ensenya a saber renunciar, tot acceptant i paint el dolor.
I
només el temps i l'oblit voluntari i forçós i alhora mandrós -un oblit
que deixa petjada als plecs del cor: un oblit que mai no ho és del tot-
permeten que la vida no se'ns (ni ens) col·lapsi.
Si, només temps i oblit...
Però
el temps, relatiu com és -i punyeter com ell sol- és torna del tot
insuportable... lleuger, àgil i vertiginós quan el voldriem etern i
lent; i pesat i interminable quan ens cal ràpid i veloç... Però passa,
malgrat tot, per sort o per desgràcia, el temps passa irremeiablement,
i se'n va... L'oblit no, l'oblit romans amb l'amenaça latent del
record més feridor.
I do, qualsevol decisió fa mal... I potser
l'únic camí, quan ja s'han donat prou passes sota la pluja, quan
qualsevol esforç és inútil, quan les veles pròpies es trenquen per la
tempesta aliena...quan les forces se'ns escapen... L'únic camí, deia,
potser sigui el "no-camí": no caminar mentre no amaini la pluja; i
només si un dia l'oratge ens vol fer costat, llavors tornar a navegar a
favor del vent... si és que aquest encara ens vol acompanyar en la
travessia...
Si per les albes veieu passar un vaixell besant les aigües del mar bressol
dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres
cap al nord.
Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó, no penseu mai que ho
hagi perdut tot, que el poble sempre podrà inflar el velam per guanyar
onades fetes de por i de sang.
Vaixell que plores igual que plora el
meu, que duus la pena i el dol que porta el meu, vaixell de Grècia, que
no t'enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port.
s'ha sentit o s'ha vist alguna vegada en una situació similar... La meravella és poder compartir sentiments, propis o aliens, i comprovar que la gent no és tan diferent, que tots anem si fa no fa en el mateix vaixell...
no m'esperava un post com aquest. M'ha encantat. Sembla escrit directament des d'aquell racó pur que portem dins i que tanta energia destinem a mantenir-lo amagat. Podria respondre en plan positivista provant de fer-te fora del racó, pero ja ho fem massa i, al cap i a la fi, no es del teu racó que et voldria treure sino del meu, que em voldria treure jo. I de fet no vull. Osigui que si, que m'ha arribat a l'anima. Que costa molt renunciar a aquells somnis o fantasies que semblen no arribar mai i que dubtes de si son teves o d'algu altre, pero que fa tant que son amb tu que es com morir si hi renuncies. Hi destines molta energia (en molts casos nomes mental) i et canses i intueixes que "there's something wrong". Que Deu ("diga-li Deu diga-li energia") s'apiadi de nosaltres, innocents com som.
no sabia jo que tu tenies aquesta fibra sensible. M'encanta. Sembles sortit directament d'aquell racó pur que portes dins i que tanta energia destines a mantenir-lo amagat.
Podria re-respondre't en plan negativista no volent sortir del racó, però ja ho he fet massa i, al cap i a la fi, el post no anava sobre mi, tot i que tots tenim un racó d'on sortir. De fet jo també. O sigui que si, que em surt de l'ànima. Que hom no sap de vegades quin somnis son somnis, o només són fantasies que no cal que arribin, quan hi ha un somni més poderós que et fa continuar endavant mirant de no morir en el intento... Hi destines molta energia (mental, emocional, física, energia de viure) i et canses, però hi continues perquè intueixes que "Somebody up there likes me". Que Déu (digues-li Déu o digues-li la mirada tendre de la meva àvia en marxar per sempre) ens ajudi, a nosaltres, que innocents voldríem ser.
borinotus |
dissabte, 11 de juliol de 2009 | 23:25h
Deia l'amic Fiedrich que allò que no ens mata ens farà més forts. De fet no deia gaire nou, allò que les avies també diuen: El que no mata, engreixa.
Cada decisió implica que renunciem a un munt de posibilitats. No hem de perdre gaire temps en els isis ( "i si hagués fet allò...?" ) ni recrear-nos en el record de temps passats. Viatgem en el temps però només en l'única direcció posible que és cap al futur. Com bé dius el destí és pseudodeterminista, almenys hi ha una part que depén del nostre lliure albir..podem decidir continuar viatge, canviar destinació, porvar camins desconeguts o aixoplugar-nos fins que amaini la tempesta....I és que ser lliure pot ser a voltes força dur.
Quan l'ombra dels isis (i si hagués...) ens sobrevola, i els osi(ris) (o si això o allò) ens condiciona... potser val més deixar-se de llegendes passades i anar cap al futur... Encara que segons em digué un amic: no hi ha futur ni passat, tot és el mateix, només depèn del lloc on et col·loquis... Potser només tenim present i aquest també és relatiu...
O potser només és qüestió de prioritats i de tenir clar a que no podem o no volem renunciar de cap manera, i saber quines concessions estem disposats a fer, abans de prendre cap decisió, i mirar de portar-ho el més be possible, tot sabent que no es pot tenir tot...
Tota decisió és un adéu dolorós. Ho descrius molt bé. M'agrada també el comentari de l'Anna; durarà el temps que el guardis en el record. Molt savi ¿Puc afegir que tota decisió no només és un adéu sinó també un hola a la cosa que esculls, que se suposa millor que les que descartes? El dolor per l'adéu durarà també el temps que triguem a fixar-nos en el guany que suposa la nostra elecció. És qüestió d'inflar les veles amb el vent que hem escollit oblidant-nos del que hem descartat. Benvinguda de nou!
Gràcies pel comentari, savi com sempre, i gràcies per la benvinguda... però... és que no havia marxat!!! :-p El bloc ha estat sempre actiu, fa temps que no escrivia perquè estava enfeinada buscant-me les garrofes (i hi segueixo...) que ja sabeu que sóc a l'atur... però vaja, que no, que no havia marxat enlloc!!!
I ara més seriosament, que tinc a la meva cosina "en un sin vivir" i els teus consell són assenyats... que fer quan hom no sap si el que s'escull serà millor, o simplement és l'única alternativa viable davant la impossibilitat manifesta d'allò que -a contracor- la lògica diu que s'ha de deixar enrere?
Potser només es tracta de la llei de murphie, i quan per fi sabiem les respostes, ens canviaren les preguntes...
AnnaPortell |
dissabte, 11 de juliol de 2009 | 14:21h
coses es posen difícils, l'única cosa que podem fer és aquesta: SEGUIR AGUANTANT. Pensa, que el teu patiment, només pot durar el temps que tu et passis recordant-lo. Ànims
era una reflexió sobre el cas d'un (una) familiar molt i molt propera. Però tens raó, el patiment només dura el que dura el seu record, encara que a vegades faci més mal l'oblit que la pròpia memòria...
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Un beset, Àngel
s'ha sentit o s'ha vist alguna vegada en una situació similar... La meravella és poder compartir sentiments, propis o aliens, i comprovar que la gent no és tan diferent, que tots anem si fa no fa en el mateix vaixell...
B7s.
no m'esperava un post com aquest. M'ha encantat. Sembla escrit directament des d'aquell racó pur que portem dins i que tanta energia destinem a mantenir-lo amagat.
Podria respondre en plan positivista provant de fer-te fora del racó, pero ja ho fem massa i, al cap i a la fi, no es del teu racó que et voldria treure sino del meu, que em voldria treure jo. I de fet no vull. Osigui que si, que m'ha arribat a l'anima. Que costa molt renunciar a aquells somnis o fantasies que semblen no arribar mai i que dubtes de si son teves o d'algu altre, pero que fa tant que son amb tu que es com morir si hi renuncies. Hi destines molta energia (en molts casos nomes mental) i et canses i intueixes que "there's something wrong". Que Deu ("diga-li Deu diga-li energia") s'apiadi de nosaltres, innocents com som.
no sabia jo que tu tenies aquesta fibra sensible. M'encanta. Sembles sortit directament d'aquell racó pur que portes dins i que tanta energia destines a mantenir-lo amagat.
Podria re-respondre't en plan negativista no volent sortir del racó, però ja ho he fet massa i, al cap i a la fi, el post no anava sobre mi, tot i que tots tenim un racó d'on sortir. De fet jo també. O sigui que si, que em surt de l'ànima. Que hom no sap de vegades quin somnis son somnis, o només són fantasies que no cal que arribin, quan hi ha un somni més poderós que et fa continuar endavant mirant de no morir en el intento... Hi destines molta energia (mental, emocional, física, energia de viure) i et canses, però hi continues perquè intueixes que "Somebody up there likes me". Que Déu (digues-li Déu o digues-li la mirada tendre de la meva àvia en marxar per sempre) ens ajudi, a nosaltres, que innocents voldríem ser.
Cada decisió implica que renunciem a un munt de posibilitats. No hem de perdre gaire temps en els isis ( "i si hagués fet allò...?" ) ni recrear-nos en el record de temps passats. Viatgem en el temps però només en l'única direcció posible que és cap al futur.
Com bé dius el destí és pseudodeterminista, almenys hi ha una part que depén del nostre lliure albir..podem decidir continuar viatge, canviar destinació, porvar camins desconeguts o aixoplugar-nos fins que amaini la tempesta....I és que ser lliure pot ser a voltes força dur.
Quan l'ombra dels isis (i si hagués...) ens sobrevola, i els osi(ris) (o si això o allò) ens condiciona... potser val més deixar-se de llegendes passades i anar cap al futur... Encara que segons em digué un amic: no hi ha futur ni passat, tot és el mateix, només depèn del lloc on et col·loquis... Potser només tenim present i aquest també és relatiu...
O potser només és qüestió de prioritats i de tenir clar a que no podem o no volem renunciar de cap manera, i saber quines concessions estem disposats a fer, abans de prendre cap decisió, i mirar de portar-ho el més be possible, tot sabent que no es pot tenir tot...
Salut.
Gràcies pel comentari, savi com sempre, i gràcies per la benvinguda... però... és que no havia marxat!!! :-p El bloc ha estat sempre actiu, fa temps que no escrivia perquè estava enfeinada buscant-me les garrofes (i hi segueixo...) que ja sabeu que sóc a l'atur... però vaja, que no, que no havia marxat enlloc!!!
I ara més seriosament, que tinc a la meva cosina "en un sin vivir" i els teus consell són assenyats... que fer quan hom no sap si el que s'escull serà millor, o simplement és l'única alternativa viable davant la impossibilitat manifesta d'allò que -a contracor- la lògica diu que s'ha de deixar enrere?
Potser només es tracta de la llei de murphie, i quan per fi sabiem les respostes, ens canviaren les preguntes...
Paradoxes de la vida...
Salut i una abraçada.
coses es posen difícils, l'única cosa que podem fer és aquesta: SEGUIR AGUANTANT.
Pensa, que el teu patiment, només pot durar el temps que tu et passis recordant-lo.
Ànims
era una reflexió sobre el cas d'un (una) familiar molt i molt propera. Però tens raó, el patiment només dura el que dura el seu record, encara que a vegades faci més mal l'oblit que la pròpia memòria...
Gràcies tanmateix.
Una abraçada.