El fatigant procés de negociació del finançament ha posat de manifest les estrategemes que els negociadors empren per a intentar convèncer la ciutadania de la bondat del resultat quan el desenvolupament del mateix procés i la lògica no quadren de cap de les maneres. Apropaments, distançaments i un altre cop apropaments, ball de xifres i dates, silencis sospitosos, incompliments estentoris, escarafalls i posats ofesos... i un gran cansament social.
El Govern català no ha publicat la xifra del finançament que hauria de rebre Catalunya d'acord amb el compliment de la disposició estatutària ni ha dit quin és el lloc que aquella ha d'ocupar segons el principi d'ordinalitat, res no sabem , els espectadors anem sense nord.
CiU exigeix 5.000 milions, ERC 3.800, el govern espanyol deixa creure que en seran 3.200, el govern català res no hi diu. La tàctica és similar a la tan coneguda del màrqueting del comerç. Al prestatge central de vins, per exemple, se situa l'ampolla de vi de més gran qualitat, la desitjada i desitjable, la de preu més elevat, als extrems unes de molt barates, i properes a l'ampolla central unes de preu moderat i menys qualitat. El comprador compra una d'aquestes i en queda satisfet. Més o menys el desenllaç del procés serà aquest.
En qualsevol cas l'estratagema primordial i més interessant és la del procés fatigant que ha aconseguit els dos objectius proposats:
1. Un ciutadà fatigat és més fàcil de convèncer, vol que el procés s'acabi, vol un resultat sigui el que sigui.
2. La dilació en el temps de l'acord ha desactivat l'escull polític principal, el compliment de l'Estatut. El procés l'ha empetitit i convertit en una llei subordinada. Els recursos econòmics que rebrà la Generalitat no serà el resultat del model de finançament estatutari sinó el resultat d'afegir a una quantitat inacceptable els diners per a subvenir serveis transferits propis que no seran consolidables. L'Estatut s'haurà convertit en paper mullat, aquest serà el veritable èxit del govern espanyol.
En el meu cas, més que fatigada sóc ciutadana descreguda, i sigui quin sigui el resultat de la negociació creuré ben convençuda que el que rebrem és molt inferior al que ens pertoca. Això també ho han aconseguit.
Vosté es diu i es repeteix independentista. No és així? Llavors, l'èxit del govern de castella és el nostre èxit.
La nostra obligació com a independentistes és negociar amb totes les armes i capacitats que tinguem el millor estatut i millor finançament que ens sigui possible.
Però darrera aquesta voluntat inequívoca d'aconseguir els millors resultats possibles (fins i tot a costa de perdre vots) no s'hi troba aconseguir un bon pacte. Ans el contrari.
La voluntat d'un independentista és aconseguir el millor acord possible amb Madrid per poder demostrar a la gent del nostre país que el millor acord possible amb castella és encara un acord dolentíssim.
Aquest és el nostre triomf. Que castella ens maltracti és la nostra via. Irònicament, el que seria preocupant és que castella pretengués un encaix just de Catalunya al seu estat. Això si que seria negatiu per nosaltres.
Mentre ens facin retallar succesivament l'estatutet fins a convertir-lo en paper mullat, nosaltres guanyem. Mentre facin cas omís a l'estatut i l'obligació que tenen de fer-ne efectiu el finançament, nosaltres guanyem. Si el constitucional vol retallar-nos l'estatut, perfecte. Nosaltres guanyem.
Hem de fer totes les instàncies necesàries per evitar-ho. Ningú ens ha de poder mai retreure que no vam fer tot el possible per aconseguir el millor encaix.
Ara bé, per als independentístes, quan pitjor sigui l'acord assolit més aprop estarà la veritable solució a l'atzucac. La nostra alliberació nacional.
Mare de Déu senyor! Vols dir que no us passeu un xic? Déu me'n guard d' "amors" (patriòtics o de qualsevol mena) com aquests: em recorden els marits que esbatussen les seves dones tot dient-los que les estimen molt.
Qualsevol cosa que no sigui el concert econòmic no em semblarà mai justa.