Hi ha diferents models d'entrevistats. Les classificacions són odioses, els estereorips són definicions repel·lents i buides de sentit, les generalitzacions minimalistes i les llistes asqueroses. És per tot això que avui, ens submergirem en aquest món tan horrorós per fer la nostra pròpia classificació i sumar-nos en aquest mal costum. I és que hi ha tot un món que gira al voltant de les entrevistes, i ara que comencem la temporada –quina temporada?– potser ha arribat el moment de burxar al personal amb els estereotips d'entrevistats... Aquí teniu la llista. I a poder ser, que s'ofengui com més gent millor! Novatos, mites, seductors, escuets, cansats... tots!
[Avís de l'autora: aquest pot semblar un post ofensiu. No ho pretèn. Engegeu el mode irònic abans de la lectura i recordeu que està bé exercitar el somriure d'orella a orella de tant en tant. Òbviament, s'accepten respostes amb classificacions d'entrevistadors, noves categories d'entrevistat i d'altres ironies poc-modernes (i molt-respectuoses)]
* Els cansats; porten 3 dies de promo, ningú els ha preguntat res interessant, saben que és part de la seva feina però ho odien profundament i no tenen cap tipus de ganes de pensar-se les respostes ni donar-te res més original que a l'anterior entrevistador.
* Els novatos; són aquells que fan la primera entrevista 'seriosa' de la seva vida i no venen preparats. Es contradiuen en les respostes els uns als altres, es tallen, no acaben les frases i es maregen ells solets amb les respostes. Així doncs, tu, entrevistador/a amb gravadora, els estàs desvirgant, i tens la responsabilitat d'encaminar-los pel bon camí... o simplement posar una mica d'ordre entre el kaos. Són encantadors, l'entrevista no tindrà pèrdua!
* Els seductors: són els que saben com seduir al preguntador. 'Esperava que em fessis aquesta pregunta', 'Què bo', 'Ostres, tens tota la raó',... Són galants, t'abracen i et petonegen i... Saps que ho fan amb tothom, però ja t'han enganxat, perquè dominen a la perfecció l'art de seduir i de fer-te sentir especial (durant els 30 minuts de l'entrevista, seràs un personatge especial amb data de caducitat).
* Els mites: Són aquells personatges que tu, petita persona que no és ningú, admires o has admirat. I sí, com que tots som persones, la nit abans de l'entrevista donaràs un parell de voltes més al llit, i tardaràs tres preguntes més de l'habitual en concentrar-te perquè efectivament, estàs asseguda davant dels teus petits herois quotidians. El més perillòs es que després de l'entrevista et caiguin per terra...
* Els divos: Aquest és el pitjor gènere. Són aquells que van de divos. I a tu no et cauen bé ni els admires, però els has d'entrevistar aguantant les seves manies i costums tiquismiquis que només fan que posar-te hipernerviós. La reacció del cos poc-modern davant de tals esdeveniments és començar a produir una suor irreversible (a veure si amb la pudor, marxen ben lluny).
* Els escuets: sí, no, blanc, negre... Arrencar-los paraules sembla un repte inassolible, però a base de pic i pala mires d'anar arrencant-los alguna idea. Més que una entrevista, la teva feina un treball d'espionatge...
* Els previsibles: Saps que et contestaran. No és el primer cop que els entrevistes i són 100% previsibles. Podries fer les preguntes i respostes sense haver de quedar-hi ni trucar-los ni sentir-los.
* Els atacants: són fantàstics. Són aquells que esperen el primer revers de pregunta estúpida (sempre se te n'escapa alguna) per ficar-se amb tu. Són del rollo "I fer entrevistes és gaire difícil? Perquè no ho sembla amb les teves preguntetes...". És un gènere d'entrevistat que es multiplica en l'àmbit del rap, i és genialment divertit. Saps que a la primera de canvi et faran quedar com un gamarús amb les teves preguntes poc-originals, i ja ho esperes amb candeletes. Mola.
Ah! Real com la vida mateixa... però com es nota que el teu són els cantants / grups i similars especímens del món de l'espectacle. Puc afegir un parell de perfils graciosos? Si us plau... (el periodisme de local/successos té grans personatges):
* Els espontanis arrepentits: policies, bombers, sanitaris... Et comencen a explicar detalls del que ha passat amb ànsia de protagonisme i, de sobte, recorden que el seu cap els ha dit mil i una vegades que no xerrin amb els periodistes, que ho tergiversem tot i que per això hi ha portaveus. Es comencen a agitar, a fer un pas endavant i un enrere perquè se'n volen anar però pensen "això ho he d'arreglar", i, amb la barra, t'engeguen: "això no era una entrevista, oi?" (no, és clar, i el que duc a la mà no és una gravadora, sinó una maquineta d'afaitar). I ara un dubte ètic: què fas quan et diuen, tot embarbussant-se: "Eeeeh, això no es pot publicar... no vull sortir... d'acord? ... ... si... us plau "
* Els pretesos ignorants: (sovint polítics) contesten a totes les preguntes a la gallega: "I on dius que ha sortit aquesta notícia? No en tenia constància" o bé "Aquesta dada la preguntaré i te la passo per e-mail". El súmum de les respostes, sempre amb un somriure alleujat, és un: "Ah! Això no és del meu departament/regidoria". Bé, sempre et queda el recurs (però et jugues ser agredit en la propera roda de premsa) de titular: XXX es desentén de l’afer YYY.
* Els “amics”: com que et tenen més vist que als seus fills i els has assaltat unes dues-centes vegades (i, a més, segur que han sopat amb el teu cap i es porten suuuper bé amb ell), es creuen que et tenen a la butxaca. Així que s’enfaden i fan cara de sorpresos quan els preguntes alguna cosa que se surt estrictament del que volen comentar. Fins i tot et llancen una mirada del tipus: “No m’ho esperava de tu, jo creia que eres bona gent”. (Sí, aquí també hi entren els polítics, però sobretot els portaveus de tot tipus, empresaris de renom, burgesia catalana, etc...).
Les classificacions són odioses però, quan toquen de prop, fan gràcia!