Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
emigdi |
sexe |
divendres, 10 de juliol de 2009 | 08:10h
L’Albert sentia com li pujava la temperatura mentre redactava cadascuna de les escenes de sexe per sexe. No li havia passat mai abans perquè era el primer cop que escrivia aquest tipus de literatura. L’art literari dels sentits. Li va venir sobtadament al pensament una curiositat: - Què en pensarien els editors i altres companys de gremi del seu nou vessant narratiu? I li produïa encara un escalfament més colossal. Se la sentia granítica, i hagués volgut tenir l’Antoni o la Cristina, la Cristina o l’Antoni, què més dóna!, al seu costat. No podia més, i encara no era migdia quan va haver d’aturar-se per trobar-hi una solució puntual en solitari. Òbviament, primer es va haver de molestar en posar l’on al monitor. Després de la complaent aturada, va estar redactant la història durant hores. No va necessitar ni tan sols fer un incís per dinar. És fàcil d’entendre que l’estómac no era la seua part del cos més exigent. Va aconseguir escriure amb la temperatura completament normal. A hores d’ara hem de comentar que l’Albert era l’autor de deu novel·les, tres reculls poètics, vuit peces teatrals i dos assaigs sobre el noucentisme i el modernisme en la literatura catalana. Era un escriptor de moda, que havia guanyat tota mena de guardons del màxim prestigi. Les dos paraules que el definien literàriament eren: intel·lecte i talent. En canvi, cap dels gèneres literaris anteriors li havien produït un plaer tan ciclopi. Acabava de descobrir que l’art de l’escriptura era una finestra oberta de bat a bat, i que amb aquest nou gènere literari se sentia més que realitzat. L’Antoni va acudir sense haver estat cridat a les nou en punt del vespre. La seua presència va ser considerada com una veritable benedicció del cel. Aquest cop l’Albert va agafar la iniciativa d’un primer moment. Va fabricar un dels actes més brutals i espectaculars dels que ell es podia recordar. L’Antoni va tornar a marxar sense dir bona nit. Era un costum o no tenia esma per pronunciar un mot. El seu pensament estava centrat únicament en la màquina de plaer inacabable que acabava de deixar en aquell pis modern i elegant de l’Eixample barceloní. La catedral del sexe dur. L’Albert va apagar el monitor immediatament, després d’haver contemplat amb atenció la seua darrera obra que sense cap mena de dubte seria altament apreciada. L’Albert era un literat vocacional. Genuí. Tenia el mèrit de ser molt constant en la seua feina, ja que aprofitava tots els instants d’inspiració. Es va posar a redactar fins ben entrada la matinada. La història li agradava, l’argument era genial, i el desenvolupament de la narració depenia de la realitat. El fruit es veuria ben aviat. Quan els ulls ja se li anaven tancant, va disposar-se a anar a l’habitació. Va haver de tornar a alliberar-se sol, ja que no era el moment adient per trucar la Cristina, ja que ella vivia amb els seus pares, mentre que a l’Antoni ja l’havia deixat arreglat per una llarga estona.
