peremacias |
dilluns, 6 de juliol de 2009 | 12:41h
Dissabte passat, al pati del casalot fortificat que fa les funcions de Casa de la Vila d’Andratx, va tenir lloc un acte d’homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel, amb motiu de la seva mort. La musicalitat perfecta i tant sòbria del Cant de la Sibil·la, els sons ancestrals de les simbombes illenques i, sobre tot, la lectura, per part de familiars i amics, de fragments de l’obra del gran escriptor, varen tenyir d’emoció la xafogosa capvesprada mallorquina.
Després, al cementiri del poble, situat al capdamunt d’Andratx, arrecerat enmig d’una pineda esponerosa i amb el teló de fons dels espadats de la serralada de Tramuntana, el darrer comiat va arribar amb el crepuscle magnífic d’aquests dies que semblen voler defugir la nit.
Són aquells bellíssim paratges balears els escenaris vitals de l’home i de bona part de la seva ingent obra. Cosmopolita i home de món com pocs, en Porcel no va renunciar mai ni a la vila d’Andratx, ni a la seva catalanitat convençuda. Amant de la seva llibertat personal, fins al punt d’haver simpatitzat, obertament, amb gent procedent dels moviments anarquistes i d’haver estat víctima de les crítiques més ferotges, per part de distingits portaveus d’aquell pensament únic d’arrel marxista, era un defensor dels valors de la mediterrània, el mar de la cultura, de la recerca de la transcendència de l’home, de la continua lluita per la llibertat...
Era en Porcel, un gran admirador d’en Josep Pla. Ells han estat els dos millors narradors catalans de la història i fou, gràcies a l’empordanès, que hivaig fer amistat, a través d’aquest altre home excepcional i tristament i prematura desaparegut, en Ramon Sala. Gràcies a ell, cada tardor, gaudia, amb una bona colla d’amics, d’una excursió pels paratges de l’Alta Garrotxa. La darrera fotografia que tinc d’aquests dos homenots i al fons, majestuós, el Bassegoda, sembla tant viva, tant recent! I, els àpats a Can Gustí de Riu, amb llargues sobretaules farcides d’anècdotes sobre en Pla, de controvèrsies polítiques i literàries, de mediterrànies tafaneries...
Ara, quan en Ramon i en Porcel ja no hi són, haver viscut aquelles jornades garrotxines esdevé un obsequi fenomenal. El llegat de l’un i de l’altre és tant viu com ho són les novel·les del mallorquí i les esglesioles romàniques, feliçment recuperades pel de Castellfollit.
Ara, tots dos, deuen fruir d’una llarga, apassionada, erudita i celestial tertúlia entorn en Pla!
Sóc olotí i estic casat amb l’Assumpta, una noia de l’Espluga de Francolí. Ara, vivim amb els nostres fills prop de la Sagrada Família de Barcelona.
Sóc enginyer de camins i he exercit la professió prestant serveis a l’administració, com a professional liberal i, sobre tot, com a professor d’urbanisme a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Vaig viure a Olot fins l’any 1996 i vaig tenir la immensa sort de ser alcalde d’aquesta fantàstica ciutat durant 12 anys. Després, el President Pujol em va nomenar conseller, primer de Medi Ambient i, després, de Política Territorial i Obres Públiques.
Sóc de Convergència des del 1977 i, en el període 2001-2004, en vaig ser Secretari General adjunt. Ara mateix, passo part de la setmana a Madrid, intentant fer sentir la veu del catalanisme polític al Congrés dels Diputats.
Com a enginyer i com a polític, m’he passat mitja vida defensant les infraestructures que Catalunya necessita. Ara ho faig també des del Cercle d’Infraestructures, una fundació privada que hem creat per reflexionar sobre el paper de les infraestructures a la nostra societat post-industrial.
Ja us podeu imaginar que m’agrada escapar-me, sempre que puc, a Olot a veure la meva gent i a somniar en un país tant verd com ple de progrés econòmic i social per tothom.
Escrit preciós. No sabia que sabies escriure així.