jpinyol |
dissabte, 4 de juliol de 2009 | 13:44h
Només cal anar a trobar l'aigua d'una platja. Sovint el sol està esquitxat per milers de pilotes de goma que s'envien d'una banda a l'altra amb mans o raquetes i cal acotar el cap per no rebre l'impacte d'aquestes esfèriques. Com podeu imaginar, jo us proposo per aquest estiu un joc de pilota diferent, a set bandes i a través de 111 pàgines. La lectura, si encara no l'heu feta del meu llibre PILOTA DE SET (Proa, 2008) que també va néixer amb la intenció de refrescar les tardes estivals al ritme de set històries mòbils entre els paisatges de la Catalunya interior.
Si encara no el teniu, us recordo que el trobareu a les principals llibreries del país (i sinó, demaneu-lo i que us el portin) o en més de cent biblioteques de la Diputació de Barcelona i les d'altres demarcacions territorials catalanes on el podeu demanar en préstec.
I si ja l'heu llegit, m'agradaria molt que comentéssiu a través d'aquest post què us ha semblat i, en el millor dels casos, que recomanéssiu la seva lectura. És demanar molt?
I ara si continueu llegint, coneixereu de prop la crítica que Pere Martí i Bertran va dedicar a aquest llibre a les pàgines d'una edició recent de la REVISTA DE CATALUNYA.
El Pere és traductor i catedràtic de Llengua Catalana i Literatura, a més de crític de Literatura Infantil i Juvenil i col·laborador habitual de diversos mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals. A part ha escrit una bona colla de novel·les adreçades al públic infantil.
No us perdeu el que ha dit del meu llibre...
Pilota de set
Col·lecció Beta, .
Barcelona Editorial Proa, 2008
111 pàgines
Joan Pinyol (Capellades, 1966), a més de professor de llengua i literatura,
és escriptor, tant de literatura d’adults com d’infantil i juvenil. En vam
parlar des d’aquestes mateixes pàgines arran de la seva primera novel·la
juvenil, Stòitxkov i Sofia (vegeu
“Revista de Catalunya, núm. 197, juliol-agost de 2004, ps. 131-133). Des
d’aleshores ha publicat dues obres de Literatura Infantil i Juvenil i dues
d’adults : Dorotea i la joia gegantina
(2005), Fi de curs a Bucarest (2008),
Micromèxics (2007) i Pilota de set, XLIII Premi Recull de
Narració Joaquim Ruyra 2007. Aquesta seva darrera obra és un conjunt de set
narracions protagonitzades per set personatges diferents que comparteixen la
casualitat de coincidir, en l’espai i en el temps, en la carretera que uneix
Manresa amb Vilafranca del Penedès, tots conduint els seus cotxes respectius. A
més d’aquesta anècdota, però, comparteixen , sense saber-ho, i per obra i
gràcia de l’autor naturalment, el fet de ser cadascun d’ells prototipus o model
d’un dels set pecats capitals. Pinyol, sense cap decalaració explícita, però
amb picades d’ullet que van des dels títols de cadascuna de les narracions (“A
les set tinc son”, “Set de justícia”, “Setciències”…) fins a les
característiques, sobretot morals, dels personatges, ens presenta set històries
que aviat ens adonem que tenen com a protagonista un individu, la
característica fonamental del qual és encarnar la luxúria, l’avarícia, la
supèrbia, la gola, la ira, l’enveja i la peresa, respectivament i seguint
l’ordre de les narracions. Dit això podríem pensar que Joan Pinyol ens vol
donar una lliçó de moral cristiana, com tantes se n’han donat al llarg de la
història, literària o no; però res més allunyat de la literatura moral, ja que
l’autor es limita a presentar-nos els individus dominats per una passió que els
caracteritza i que sol ser superior a les seves forces i en general fruit d’una
autoestima extrema, que els porta a ni tan sols plantejar-se de poder actuar
d’una altra manera diferent. Per això en cap moment no hi apareix la paraula
pecat, perquè l’autor, tot i basar-se en una tradició de la doctrina catòlica,
en fa un ús totalment desacralitzat o, si ho preferiu, laic. Malgrat tot, és
clar, la conducta dels protagonistes està estretament lligada a l’etimologia de
la paraula pecat (predicatum), que en llatí significa
parany o llaç que lliga els peus, ja que els protagonistes estan lligats i ben
lligats per aquesta característica de la seva manera de ser, que els
individualitza però que alhora els fa universals, ja que hi ha molts individus
en les seves condicions arreu i en totes les cultures. Joan Pinyol, com hem
dit, i a diferència del que han fet i fan la majoria de religions, no jutja, es
limita a presentar unes conductes que podem considerar reprovables o no. El que sí que fa, però, sigui d’una manera
conscient o no, és acabar l’obra amb un ritus de purificació, com fan totes les
religions : eliminant físicament i en una pira (purificadora?) els set
protagonistes de les set històries dels set pecats capitals. Aquest final,
potser també l’hem d’interpretar, com bona part de l’obra, en clau irònica.
Perquè una de les característiques estilístiques de Pilota de set, present en
altres textos, sobretot als d’adults, de l’autor capelladí, és precisament la
ironia. Una ironia normalment fina, caldersiana gosaríem dir, tot i que en
alguns moments aquí ratlla la paròdia. Si hi afegim que Joan Pinyol té un bon
domini de la llengua, dels registres, dels diàlegs i dels monòlegs… podrem
entendre perfectament perquè va ser premiat pel jurat de Blanes i recomanar-lo
sense prevencions de cap tipus.
(Pere
Martí i Bertran. De la ressenya dedicada a Pilota de set, inclosa en la secció Guia de Lectura. Revista de
Catalunya, núm. 247, febrer de 2009)
Col·lecció Beta, .
Barcelona Editorial Proa, 2008
111 pàgines


