Roger Hodgson, Poble Espanyol (Barcelona), 1 de juliol de 2009
Vaig sortir del Poble Espanyol més amb la sensació haver vist una bona cover-band que no pas al geni creador dels millors moments de Supertramp (grup que reconec tenir-lo posat al meu iPod). Pensava que en aquest quart de segle les seves cançons haguessin crescut, canviat, reformat... però no, és un repertori que ja va crèixer adult i tal i com es va parir, així s’han quedat.
Tot i la senzillesa de la posada en escena (ell als teclats i/o guitarres, i un company encarregat de donar soport vocal, pianos i vents) els temes van sonar sense ni una sola variació de l’original, sense sortir-se’n del camí ni un sol moment, sense enlairar la seva ànima. Bé, potser això és el que el seu públic buscava i ell els hi ho va oferir sense cap colorant ni conservant.
Per cert, senyor Hogdson, els reporters gràfics no sóm paparazzis.
