Aquest primer de juliol, de matinada, s'ha produït el desenllaç. Les últimes hores havien estat molt dures. Ha mort el meu oncle Manuel Gordillo Lavado a l'edat de 58 anys. En Manolo va venir a Catalunya provinent de Los Santos de Maimona, Badajoz, durant la dècada dels seixanta. Va treballar a la construcció, en un munt d'obres que expliquen l'espectacular creixement urbanístic i demogràfic d'aquesta part del país, la costanera. El meu pare, tres anys més gran, també hi havia treballat, a la construcció. El meu tiet, en canvi, va fer de paleta molts més anys. Era un home fort, d'una energia i força impressionants. Treballava sense límit. De fet, la meva família no sap fer res més que treballar. El meu pare i el seu germà en són un exemple evident d'aquesta generació d'immigrants que van venir a aixecar Catalunya, a pencar-hi. El meu tiet vivia al Poblenou, un barri obrer de Pineda de Mar que va proliferar durant el franquisme a mig camí dels nuclis urbans de Pineda i de Calella, amb el desordre urbanístic habituals del franquisme, amb aquella manca d'equipaments, de serveis, etcètera. El Poblenou és, millor dit, era, un barri obrer, popular, de gent treballadora, de la immigració, un feu electoral dels socialistes de Pineda. Però el Poblenou no és el que era. La immigració més recent i la de la generació dels Gordillo ha quedat integrada en un espai urbà trufat de cases unifamiliars, de pisos de qualitat per als que treballen a Barcelona i es poden permetre de viure al Maresme, a la part nord i popular del Maresme, perquè de Maresmes n'hi ha uns quants. El Poblenou ha deixat enrere l'estereotip de barri modest i desmanegat, niu de ionquis en l'època dels ionquis al carrer, del trapicheo i la immigració africana més primerenca.
Els Gordillo van venir de Los Santos de Maimona, població d'on provenen moltes famílies afincades a Calella i Pineda. Mig Los Santos és aquí. Suposo que abans no es parlava d'efecte crida com ara se'n parla amb la nova immigració, però n'hi deuria haver. El meu pare es va instal·lar a Calella, i va passar de la construcció a l'alta gastronomia passant per la hosteleria pelada de bar de tapes i carajillo d'obrer després d'una llargíssima trajectòria de sang, suor i llàgrimes. Va canviar el totxo per la planxa en còneixer la meva mare, gallega, al bar Los Gallegos. El meu oncle, en canvi, es va mantenir fidel al seu ofici i mai no es va moure del pis de l'avinguda Mediterrània del Poblenou, antigament dit Pueblo Nuevo. En Manolo era un home d'idees fixes i costums. Li agradava treballar la terra, caçar i pescar. N'era un apassionat. El recordo tornant de cacera o de pesca, amb un aspecte físic envejable, robust. Els seus rinxols entre rossos i pelrojos. I un somriure que no sabies si era felicitat no continguda o un punt de murrieria. En Manolo era un home bo i un bon home. Una persona senzilla. Un pèl tossuda, fet a la seva manera. No crec que hagi fet mai mal. Era molt seu, però dubto que algú pugui dir que l'havia perjudicat. Bona persona.
Entre Calella i el Poblenou hi ha molt poca distància, perquè el barri pinedenc és més a prop de Calella que de Pineda. De fet, el Poblenou i Calella són un continu urbà, estan enganxats pel rierany dels Frares. Però tot i la proximitat, hi havia una certa distància. De tant en tant ens vèiem, i potser els últims anys amb major freqüència. Però jo guardo molts records d'infantesa al pis dels tiets del Poblenou. Quan ens visitava l'àvia Maria, al cel sigui. Quina dona més meravellosa. Venia amb l'Estrella, i feien un fifty-fifty d'estada a Calella i al Poblenou, per equilibrar. Aquells estius de petit, aquells jocs amb les cosines i la Feli. I en Manolo que ens aguantava pacientment. Ja fos de visita a casa seva o quan ens canguraven perquè els meus pares eren, encara ho són, esclaus del bar, ara restaurant.
He passat pel tanatori, tornant de Barcelona. Pels pèls. Sempre amb l'ai al cor, amb el temps just. Quan hi penso em sento malament. El poc temps, gairebé nul, que hi dedico a la família en sentit ampli, als familiars que tens a prop. És com si els tinguessis a Los Santos tot l'any. I allà, al tanatori de Calella, m'he trobat la família extremenya que ha pogut venir. L'enterrament serà demà al migdia a l'església del Poblenou. La mateixa que visitava els diumenges amb l'àvia Maria. Una església que ajuda a entendre el Poblenou, que hi ha fet un paper vertebrador. En aquella església es farà el comiat d'en Manolo. El cercle es tanca, i en el meu paisatge nostàlgic té molta coherència.
(Perdoneu perquè aquest apunt no és propi d'un bloc que evita les intimitats, però el bloc sovint és terapèutic.)
Els Gordillo van venir de Los Santos de Maimona, població d'on provenen moltes famílies afincades a Calella i Pineda. Mig Los Santos és aquí. Suposo que abans no es parlava d'efecte crida com ara se'n parla amb la nova immigració, però n'hi deuria haver. El meu pare es va instal·lar a Calella, i va passar de la construcció a l'alta gastronomia passant per la hosteleria pelada de bar de tapes i carajillo d'obrer després d'una llargíssima trajectòria de sang, suor i llàgrimes. Va canviar el totxo per la planxa en còneixer la meva mare, gallega, al bar Los Gallegos. El meu oncle, en canvi, es va mantenir fidel al seu ofici i mai no es va moure del pis de l'avinguda Mediterrània del Poblenou, antigament dit Pueblo Nuevo. En Manolo era un home d'idees fixes i costums. Li agradava treballar la terra, caçar i pescar. N'era un apassionat. El recordo tornant de cacera o de pesca, amb un aspecte físic envejable, robust. Els seus rinxols entre rossos i pelrojos. I un somriure que no sabies si era felicitat no continguda o un punt de murrieria. En Manolo era un home bo i un bon home. Una persona senzilla. Un pèl tossuda, fet a la seva manera. No crec que hagi fet mai mal. Era molt seu, però dubto que algú pugui dir que l'havia perjudicat. Bona persona.
Entre Calella i el Poblenou hi ha molt poca distància, perquè el barri pinedenc és més a prop de Calella que de Pineda. De fet, el Poblenou i Calella són un continu urbà, estan enganxats pel rierany dels Frares. Però tot i la proximitat, hi havia una certa distància. De tant en tant ens vèiem, i potser els últims anys amb major freqüència. Però jo guardo molts records d'infantesa al pis dels tiets del Poblenou. Quan ens visitava l'àvia Maria, al cel sigui. Quina dona més meravellosa. Venia amb l'Estrella, i feien un fifty-fifty d'estada a Calella i al Poblenou, per equilibrar. Aquells estius de petit, aquells jocs amb les cosines i la Feli. I en Manolo que ens aguantava pacientment. Ja fos de visita a casa seva o quan ens canguraven perquè els meus pares eren, encara ho són, esclaus del bar, ara restaurant.
He passat pel tanatori, tornant de Barcelona. Pels pèls. Sempre amb l'ai al cor, amb el temps just. Quan hi penso em sento malament. El poc temps, gairebé nul, que hi dedico a la família en sentit ampli, als familiars que tens a prop. És com si els tinguessis a Los Santos tot l'any. I allà, al tanatori de Calella, m'he trobat la família extremenya que ha pogut venir. L'enterrament serà demà al migdia a l'església del Poblenou. La mateixa que visitava els diumenges amb l'àvia Maria. Una església que ajuda a entendre el Poblenou, que hi ha fet un paper vertebrador. En aquella església es farà el comiat d'en Manolo. El cercle es tanca, i en el meu paisatge nostàlgic té molta coherència.
(Perdoneu perquè aquest apunt no és propi d'un bloc que evita les intimitats, però el bloc sovint és terapèutic.)
Et faig arribar el meu condol.
Saül, t'envio una abraçada molt forta.