Som de tendència a les odes.
No és per la composició lírica amb estrofa, antístrofa i epode dels grecs ni té res a veure amb els hexasíl·labs alternats amb decasíl·labs. Les nostres odes són més semblants a les composicions musicals de forma lliure, i que de tan lliures, al final fins hi tot s'obliden de la música.
Avui el preuat èsser que gaudirà de tal ovació (llepada, que dirien alguns) es diu Òscar Dalmau, però s'amaga darrere les ulleres d'un tal Dj Phil Musical.
I no l'ovacionarem només per la seva gran feina el passat divendres en el marc del popArb, ni per ser la mitja taronja d'un duet de guionistes d'Oscars, ni per fer una feina de pic i pala recuperant cançons perdudes, ni per haver estat un mestre d'aquells que t'expliquen coses útils, ni per atrevir-se amb vestimentes radiants, ni perquè properament apareixerà a la petita pantalla, ni per tenir una veu tan prolífica... No ho farem per a res d'això, sinó que ho farem per tot això.
Aquí comença la llepada oficial, estigueu atents!
El senyor Dalmau és una veu que tots haureu sentit caçant bolets (ajà), llegit setmanalment a l'Avui –ajà i ajajà– o disfrutat inconscientment a través dels seus guions (fets amb parella). Però la faceta més freaky de totes, la més interessant pels lectors poc-moderns, és la de recuperador i col·leccionista de vinils (wa yeah! i més).
El que en un principi consisteix en una feina individual de recerca, ha acabat sent una afició que també uneix a tota una colleta de músics que s'apunten al bombardeig; un bombardeig que passa per fer-nos descobrir Delfí Abella, cantar al ritme de Maria Cinta, fer moure les caderes amb Salomé, disfrutar amb les Germanes Serrano, reivindicar Rudy Ventura, idolatrar de nou a la gran Núria Feliu, cantar a l'amor a ritme d'en Tony,... Armes de seducció massiva.
Sí, amics, paral·lelament a la fructífera tongada de músics i temes de la Nova Cançó, el ié-ié català també va donar els seus fruits ja fa cinquanta anys; més enllà de tot el rollo kitsch que ens pot transmetre, el pop ballable cantat en català, era –i és– esplèndid.
I la unió fa la força: el popArb ha volgut unir a aquest arqueòleg (no ens atrevim a anomenar-lo rata de biblioteca, més aviat talp de botiga de discos) amb Angelina i els Moderns, la única banda capaç de fer-nos viure in situ aquest viatge en el temps. Aquest cap de setmana ho van aconseguir a través d'un espectacle radiofònic de l'any 69. I que per molts anys ho puguin seguir fent...
El que en un principi consisteix en una feina individual de recerca, ha acabat sent una afició que també uneix a tota una colleta de músics que s'apunten al bombardeig; un bombardeig que passa per fer-nos descobrir Delfí Abella, cantar al ritme de Maria Cinta, fer moure les caderes amb Salomé, disfrutar amb les Germanes Serrano, reivindicar Rudy Ventura, idolatrar de nou a la gran Núria Feliu, cantar a l'amor a ritme d'en Tony,... Armes de seducció massiva.
Sí, amics, paral·lelament a la fructífera tongada de músics i temes de la Nova Cançó, el ié-ié català també va donar els seus fruits ja fa cinquanta anys; més enllà de tot el rollo kitsch que ens pot transmetre, el pop ballable cantat en català, era –i és– esplèndid.
I la unió fa la força: el popArb ha volgut unir a aquest arqueòleg (no ens atrevim a anomenar-lo rata de biblioteca, més aviat talp de botiga de discos) amb Angelina i els Moderns, la única banda capaç de fer-nos viure in situ aquest viatge en el temps. Aquest cap de setmana ho van aconseguir a través d'un espectacle radiofònic de l'any 69. I que per molts anys ho puguin seguir fent...
