Jacques Attali ha estat al Cercle d'Economia en motiu de la presentació del seu llibre "I després de la crisi què?". Josep Piqué l'ha presentat, tot destacant allò què no compartia amb el ponent. En acabar la conferència, l'ex-ministre espanyol, ha constatat que les discrepàncies ideològiques entre ells dos són abismals. Molt més del que ell podia intuïr.
Attali és a François Mitterrand el que Anthony Giddens fou per Toni Blair, i això és el que li critiquen els seus detractors de l'esquerra dogmàtica. Allunyat de l'ortodòxia, no fa escarafalls alhora de defensar el capitalisme. Avui, però, critica l'hegemonia nord-americana i denuncia que cap institució prèn solucions contra la crisi. Com a molt, es cusen pedaços a efecte de sedant...
És un reformista moderat defensor del lliure-mercat, però aquesta defensa la fa compatible amb la importància intel·lectual i econòmica que va proporcionar el llegat de Karl Marx.
Brillant economista i atípic escriptor ha compaginat l'activitat investigadora amb la implicació política -a part de la dècada al costat de Mitterrand, va fundar el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament-...
La conferència promet. Josep Piqué, presentador del conferenciant, mostra sense cap mena de pudor les discrepàncies que el separen d'Attali, no fós cas que algú de tant distingit auditori els confongués. Aquí van quatre Apunts Desendreçats sobre la seva estada a Barcelona:
Una idea fonamental explica la crisi: la recerca desesperada d'estalvi per part d'entitats financeres provoca un excés de demanda que supera amb escreix l'oferta existent. Com que no hi ha prou demanda efectiva per a satisfer la demanda real que hi ha, aquest excedent es supera amb un endeutament excessiu. Però cap institució financera ho alerta. Qui s'atreveix a dir que ens estem atipant massa?
La seva solució: més estat. Defensa molt el sector públic, el paper dels sindicats i planteja un govern mundial i una moneda única.
Attali afirma que no hi ha espai pel pessimisme. La paraula crisi és decisió: cal trobar l'equilibri després d'una situació que ha provocat cert caos. És impossible preveure la demanda per tant, oferta i demanda són irreconciliables perquè no trobaran mai l'equilibri, per això existeix la crisi. La crisi és vida, l'equilibri és mort.
1. La crisi comença als EUA. Desde 1978 els sous als EUA no han pujat i això provoca una falta de demanda perquè els americans no poden ni gastar, ni estalviar més. Per a resoldre-ho, se'ls va facilitar l'endeutament. Com es quadra l'equació? comptant amb les plusvàlues que generaran els seus actius (pisos, cases...) i això és el que motiva l'augment de la demanda. El problema arriba quan el grau d'endeutament és desmesurat i ja no podem assumir el deute.
Es calcula que els bancs poden fer préstecs per un valor de fins a 12 vegades els fons propis, però no fins a 30 vegades que és el que ha passat ara.
Als EUA:
-
S'han donat préstecs per valor de 100 Trilions de $
-
El límit hagués estat de 12 Trilions de $
-
Els bancs americans diuen que disposen de 4 Trilions de $ de fons propis
-
Els Organismes Internacionals rebaixen aquesta xifra fins a 2 Trilions de $
2. Que passa amb els estats?
No estant resolen res, tant sols estan posposant la decisió a l'espera que canvïi el cicle econòmic. L'aspecte rellevant és qui suportarà, finalment, aquest deute, si seran inversors de dins o de fora del país. En funció d'això, el futur del país en qüestió serà dolent o més dolent.
3. Filosòficament: El mercat ha entrat a tot arreu, però sense estat de dret NO hi pot haver lliure mercat. Europa ens ho ensenya això. No hi ha moneda única sense estat de dret. I sense govern europeu, la moneda única no tindrà bones perspectives per a ser hegemònica.
4. Perquè les cimeres que pretenien "refundar el capitalisme" es van limitar al G-20 i no pas al G-24? Perquè no es volia refundar res! El G-20 es reuneix a Londres -capital de la promiscuitat econòmica- i, en canvi, el G-24 s'hagués celebrat a Egipte. Quin mal de cap innecessari...
No confondre paradís fiscal, amb paradís financer. Els primers no són responsables de tots els mals de la crisi, els segons sí, però el principal paradís financer és Londres!
Per Attali, el món que vindrà passarà de 6.000 milions d'habitants a 9.000 milions, i de 3.000 milions que viuen a les ciutats passarem a 6.000 milions. Això requereix noves infrastructures, noves vies de transport, noves zones logístiques...etc. El creixement vindrà de la mà de recursos humans + tecnologia + capital i en aquest nou escenari EEUU i la Xina són els que estan més ben posicionats. Europa haurà de decidir que fer.
Attali, veu de la consciència. Potser una mica de crítica no ens farà mal, encara que, al final, la crítica formi part del mateix teatre.
