En motiu de la convocatòria del
I Certamen Jove de Literatura Social dels Països Catalans els
Maulets em van demanar un text que es publicarà al periòdic del Rebrot. Això és el que els vaig enviar:
Maldigo
la poesía concebida como un lujo
cultural
por los neutrales
que,
lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo
la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Gabriel Celaya a
La poesia es un
arma cargada de futuro
ELS INVISIBLES
I un dia se’t farà
difícil recordar per què vas començar a escriure. Per amor? Per
convicció? Aquests són termes que sovint se’ns barregen tot
aprenent a estimar-nos en una pràctica que de vegades ens contradiu.
Senzillament escriuràs, i ho faràs a la teva manera, assaborint les
metàfores o comptant síl·labes impossibles, amb ràbia o ironia,
escriuràs. I sempre hi haurà algun motiu, cercaràs qualsevol
propòsit. Aquest mai no serà un acte individual, solitari potser
sí, però mai individual. Sempre et dirigiràs a qui t’escolta, a
qui t’acompanya en aquest viure que no has triat i que segurament
somies transformar. Escrius per somiar, o per prendre la decisió
d’actuar críticament. Un dia vas signar un manifest on hi vas
introduir una comparació bellíssima, no rebutges la qualitat i per
això llegeixes, escoltes música o selecciones bé el cinema. Saps
que les paraules perden el sentit si no les acompanya l’acció
quotidiana i coherent, parles del que t’envolta i no creus amb els
divertimentos somnolents que volen injectar-te en forma de
compliment, aquell que de mica en mica et corca. El plaer són els
nostres cossos que es troben de matinada a qualsevol carrer de la
ciutat, i es reconeixen, llavors la literatura es xiuxiueja a cau
d’orella i esdevenim rapsodes gaudint de la improvisació. La
tendresa de la revolta que es multiplica, l’espontaneïtat esdevé
revolucionària per incontrolable, i tu només escrius. Escrius i tot
tu ets literatura perquè avorreixes el terme. Un dia ompliràs de
poesia totes les parets del teu veïnat, i ja no pensaràs en els
Premis Literaris sinó que intercanviaràs idees en papers
esgrogueïts i arrugats, en converses de cafè amb llet o en les
passes darrera les pancartes que denuncien injustícies. Tu no creus
en l’aïllament d’una llum tènue que et consumeix, en
l’autocomplaença d’un ego buscant el punt de fuga en els
bitllets que manen i et sedueixen, en els copets a l’esquena dels
qui desitgen apunyalar-te a traïció. Maleeixes l’enveja i
l’opulència, per això escrius. I també perquè penses, sents,
t’emociones, participes i et compromets. Et compromets perquè
vius, escrius perquè vius, o més aviat vius escrivint aquesta manca
de vida, que ve a ser el mateix...
Ens cal deixar de ser
invisibles?
