La memòria és fràgil. Sobre tot la memòria humana, probablement encara més que la dels peixos, ja que se suposa que els humans la fem servir per alguna cosa. Si fa tres dies a molts de nosaltres ens haguessin demanat què en pensavem d'aquest personatge descolorit i estrafolari, hauríem associat la seva imatge a la pederàstia, l'egolatria, el divisme, el rebuig de la imatge pròpia... Per art i encanteri de la seva mort, molta gent, molta, ja ha oblidat que si aquesta persona no hagués pagat una quantiosa suma, hauria anat a judici per pederàstia, i hi ha molts indicis que assenyalen que l'haurien condemnat. Però la gent, als famosos, tot els ho perdona, pel què es veu, perquè segurament la seva mitificació fa que tot sigui acceptable. Vagi doncs, amb la imatge, el meu "homenatge" a l'individu i als que l'aplaudeixen.
No era cap fan de Michael Jackson i, música a banda, em semblava un personatge grotesc. Tot i així la història aquesta de la pederastia no me la vaig creure mai. I menys quan la família afectada va acceptar diners per a retirar la denúncia. Si t'han violat un fill això no ho aceptes mai de la vida.
josep_blesa |
dissabte, 27 de juny de 2009 | 22:03h
Antoni: sols hi veig que se'n recorden d'aquests fets. La sua músia i cançons a mi m'han acompanyat gairebé sempre. Sóc una miqueta funky i discotequer de sempre. Si se'n recordem de Prince supos que tenim un dels duets funkys més potent de la història. Em sembla que revisant la seua discografia veig molt més del que diu la gent. Un retrat fdel nsotre temps. Beat it, les bandes de joves esbatussant-se que a la fi les ajunta i uneix en la música. Black or White, que amboienta en les faveles de Rio o qualsevol cidade brasilera, i que la poli colpeja i ell els abraça. etc. Sempre podrem fer lectures negatives. Per a mi, amb Thiller, Michel Jackson, se'm va morir. I tantes cançons d'amor que ens vam acompanyar en aquelles discos dels anys '70 i '80.
Una salutació cordial.
Josep Blesa.