Per fi havia trobat un restaurant per anar a dinar cada dia. Era un petit establiment ben a prop de la feina i ja que el temps de descans al migdia no el permetia arribar fins a casa, aquest complia el requisit d’oferir a un preu raonable un menú diari a un nivell de qualitat acceptable. Per altra banda, els cambrers i la propietària eren prou amables i això també ajudava a trobar-s’hi bé.
Però el que ja el va sorprendre el primer és que a una taula més o menys propera hi havia un senyor solitari, de mitjana edat, que amb un posat cerimoniós es menjava una espectacular llagosta.
No era gens propi que a un restaurant modest, de menú diari al migdia per a treballadors, qualcú s’estès endrapant un àpat com aquell. De fet l’espectacle, cantava clarament, ja que en mig d’oficinistes que no se’n sortien gens del menú dia establert, per no fer trontollar les despeses diàries destinades a l’abastiment alimentari, un paio s’estava fotent un banquet de llagosta de dimensions més que reglamentàries.
Si això el va sorprendre el primer dia, l’endemà ja el va deixar estorat perquè el mateix senyor, de bell nou tot sol i a la mateixa taula d’ahir, tornava a repetir la cerimònia endrapant una nova llagosta ben igual que havia fet ahir.
I al tercer dia ben igual, el senyor i una nova llagosta que es menjava amb delit, i al quart dia també i el cinquè també, i el sisè,.... fins que quan ja duia quinze dies dinant al restaurant i el senyor de mitjana edat continuava menjant llagosta cada dia, es va atrevir a preguntar, en veu baixa, al cambrer amb qui ja havia començat a establir una certa confiança, si en sabia qualque cosa de l’estranya relació entre el senyor solitari i les llagostes.
El cambrer discretament li va fer entendre que sí, que en sabia coses, però que hauria d’esperar que el senyor de les llagostes acabés de dinar i marxés de l’establiment per poder-les contar.
Ell, aquell dia es va fer el ronsejaire i va dinar lentament per tal d’acabar quan el company dels àpats de llagosta ja hagués partit. I així va succeir.
Encara no feia mig minut que el solitari senyor havia sortit per la porta, que ja el cambrer se li va acostar per contar-li la següent història:
El senyor Tomeu (tal era el nom del personatge de les llagostes), havia complert 50 anys el mes passat i per celebrar-ho havia convidat a una quarantena d’amics a un dinar de llagosta, precisament al restaurant en el que ambdós ara dinaven cada dia. Per raons que el cambrer desconeixia però que intuïa podien estar perfectament vinculades a antics greuges o disputes, o simplement per endossar-li una broma pesadíssima, alguns amics varen acordar que no es presentarien al dinar i desprès de moltes pressions i xerrades amb els altres amics, varen aconseguir que ningú s’hi presentés.
No es pot ni imaginar la profunda decepció que el senyor Tomeu va patir aquell dia, .-va afegir el cambrer- però en passar l’estona i no presentar-se ningú el senyor Tomeu va anar asserenant-se i canviant de cara poc a poc, fins que ja aparentment recuperat, va cridar:
.- Maria! (tal era el nom de la propietària del restaurant) avui he perdut els amics,... però no perdré pas les llagostes!
.- Congela-me-les i me les aniré menjant una cada dia... Fins que s’acabin!
