En els darrers dies postelectorals, molts polítics han vinculat l’abstenció a la desafecció que senten els ciutadans. Lògicament, si la gent deixa de votar vol dir que no se sent gaire feliç de la política que té el país. Però explicar aquesta desafecció per l’incompliment de les promeses (i fins i tot de les lleis) per part de Madrid és una interpretació com a mínim forçada de les coses.

Perquè si la culpa fos dels incompliments de Madrid, la candidatura del PSC-PSOE hauria rebut un càstig sever en les darreres eleccions europees. I encara més en les darreres generals, en què Renfe i Adif semblaven fer campanya en contra del govern de Zapatero-Maleni. Però la llista PSC-PSOE va aguantar la situació i en va sortir amb èxit aleshores. I ho ha fet ara.

A l’hora d’analitzar l’abstenció i la desafecció cal tenir en compte dos aspectes fonamentals. En primer lloc, cal tenir en compte la percepció que tenen els ciutadans sobre la seva capacitat per influir en la política. No totes les eleccions generen la mateixa percepció. En algunes sembla que hi podem decidir més que en d’altres. En algunes, puc tenir la sensació que és molt rellevant i en d’altres no tant. Perquè l’altre aspecte fonamental de la participació és la percepció dels ciutadans sobre allò que està en joc en unes eleccions. Ras i curt, la gent votem més si tenim la percepció que hi ha alguna cosa en joc.

Si tenim en compte els índexs de participació de tot el període democràtic, queda clar que les eleccions amb més participació són les generals espanyoles; que les catalanes queden en un segon lloc més o menys digne en funció dels moments, i que les europees són realment poc interessants. Val a dir que la percepció sobre la importància d’unes eleccions no emana directament dels interessos de cadascuns dels ciutadans. Òbviament, és una percepció construïda col·lectivament, mediàticament i institucionalment. És a dir, hi participen els actors col·lectius, els mitjans de comunicació i les estructures institucionals.

Des d’aquest punt de vista, és evident que les eleccions generals és on la percepció que ens hi juguem alguna cosa és més elevada. A Madrid hi ha els nostres impostos, les regles del joc de sistema i la clau del desenvolupament polític de l’Estat. La política catalana, per molt propera que sigui, no aconsegueix produir una percepció general d’espai preferent de gestió del poder. Així, malgrat que la Generalitat influeixi potser d’una manera més determinant en les nostres vides que no pas la política del govern espanyol, la percepció que generen els mitjans de comunicació (per exemple, TV3 quan parla del “govern” es refereix al de Madrid), les mateixes estructures de l’Estat (com els anuncis que tenim a cada cantonada sobre el Plan “E”), i fins i tot les campanyes dels partits (“Serem decisius”, “Si tu no hi vas, ells tornen”) és que allò realment decisiu és el que passa a la política espanyola, molt més que la política catalana. Val a dir que els missatges són només superficialment engrescadors.

Paradoxalment, la bipolaritat a nivell espanyol afavoreix la sensació de tot o res en les eleccions. Mentre que el corrent transversal del catalanisme dilueix aquesta bipolaritat en diverses opcions objectivament possibles d’aliances i oposicions. La qüestió de la independència, per contra, només ha produït la sensació que podia jugar un paper fonamental a les eleccions del 2003, quan va irrompre de ple a l’escena política. Després, ha estat víctima en part de la manca de correspondència entre una fita tan ambiciosa i la prosaica gestió política del dia a dia. Encara queda lluny, en la mentalitat de la majoria dels electors, que l’independentisme generi efectes immediats per la via electoral (al marge dels canvis que efectivament ha provocat en les polítiques públiques a curt termini).

Respecte de les europees, no seré jo qui descobreixi la percepció que tenen els ciutadans de la política europea, de ser una cosa allunyada i desconeguda. I en aquest cas cal tenir en compte que la sensació d’influència per part del ciutadà és molt menor, i potser pesa més que la percepció sobre la importància del que s’hi juga. A aquests dos factors, capacitat d’influència i nivell d’importància de les eleccions, s’hi ha afegit una creixent posició crítica o desencisada dels ciutatans respecte dels partits polítics. La crisi econòmica i de valors ha acabat de fer forat en l’ànim dels electors, que no veuen que la política pugui aportar gaires il·lusions.

Això que podem anomenar desafecció, però, s’expressa només amb indicis (3% de vots en blanc), i només explica parcialment l’abstenció, ja que aquesta conté en si mateixa diferents maneres de veure la política. Per això cal anar en compte a l’hora de fer interpretacions (massa sovint interessades) sobre l’abstenció. Si l’abstenció és crítica, les reformes poden solucionar algunes coses. Si és per desinterès, vol dir que els problemes són més estructurals, fins i tot de cohesió social, perquè vol dir que els ciutadans no es perceben com a subjectes partíceps de la democràcia, ni senten la responsabilitat de participar-hi perquè no hi veuen res en joc. En aquest sentit, potser és tot el sistema polític, i la relació dels ciutatans amb aquest, el que cal analitzar. I caldrà pensar en una profunda reforma democràtica.

 Publicat a Tribuna Catalana: 16/06/08