Hauria desenes d'oïdes que podrien escoltar-me.
La meva veu et tria a tu per a comprendre's i créixer en la teva escolta, com espiral d'aigua.
Tu ets l'eco que decidisc.
El final de la meva paraula.
El territori on la meva veu s'assenta ara, a borbollons càlids de vegades, esperant la teva resposta.
Tu ets l'eco que engrandeix el timbre de la teva veu, que la cenyeix a la teva escolta amb un vincle distint.
Sense la teva escolta, la meva veu és antiga i passatgera.
No cerque el so del teu nom. Cerque pronunciar-lo, percebre la seva cadència en la superfície repetida de la meva llengua.
No importa en quin idioma.
En quin moment.
Qualsevol instant és propici per a l'eco.
Inicia tu la veu que atresora el silenci perquè jo l'escolte, et senga, et pressentisca...
Espere escoltar cada paraula teva.
També aquelles que emanen de la mar de la solitud que solament tu coneixes.
Allí, on les paraules que evites et protegeixen del naufragi, el timbre dels teus somnis cobra vida i m'envolta.
Inicia tu, des de la rebel·lia dels teus llavis, la senda laberíntica a la qual vols dur-me.
No tem els camins que esperen a la vora de la teva pell, les milers de portes que construeixes per a incitar els meus passos.
El teu so, el de la teva veu, el de la teva pell i el de les teves mans, penetra en la meva consciència, amb la mateixa força amb la qual els cossos s'alimenten d'altres cossos.
T'escolte.
De vegades cercant en les pauses de la teva veu signes i indicis.
De vegades anhelant que s'allarguen i conformen un espai en blanc perquè permetes somiar a les meves mans.
T'escolte els silencis i els seus ecos.
El que no dius, també.
El que esquives.
El que encara no vol ser pronunciat.
T'escolte en la meva veu.
Et pronuncie en el que escolte de tu en ella.
ESTIMAR no és un verb!
SENTIR és estimar...