Ja han passat uns dies de les eleccions europees i al País Valencià tot continua igual, si fa no fa. El PP per damunt del 50%, el PSOE arrossegant-se per no superar dels 20 punts de diferència, i els partits nacionals valencians mirant de sobreviure com bonament poden. En resum, bipartidisme espanyolista i la minoria nacional valenciana escanyada mediàticament i impune. Perquè açò és el que es desprèn dels comentaris de la premsa oficial i afecta al règim.
Sintonitzar Canal 9 instants després de l’aparició dels primers resultats oficials produïa el mateix efecte als valencianistes que la puntilla al bou moribund. No tenen prou amb la imposició del seu imaginari privatiu urbi et orbe des del centre imperial vaticà (quant de mal fa el “curita”) de Burjassot. A més a més, busquen l’escarni de l’altre, que no és un ciutadà lliure amb opinions i identitat pròpies, sinó un traïdor a la sacrosanta pàtria espanyola. Ens han estigmatitzat i gairebé proscrit el nom del país. Han fet de la llengua una joguina i un instrument de confusió per guanyar vots, plenament conscients que només a nosaltres ens preocupa de debò la llengua que es parla en aquest país des de fa gairebé 800 anys. I han convertit el tarannà democràtic i el pluralisme en conceptes buits. Tot plegat, suposa una violència simbòlica constant que hem de patir dia rere dia, i amb especial èmfasi durant aquella nit electoral, de la mà de tota una colla de periodistes reaccionaris, estómacs agraïts a l’amo, delegats provincials de diaris madrilenys sense lectors reals al nostres país: un desequilibri de forces descarat i aclaparador que no fa caure la cara de vergonya als inefables directius de “la televisió dels valencians”.
El PSOE (del PSPV fa anys que res no se’n sap) no és l’enemic sinó el tonto útil, l’oponent necessari per al bipartidisme que poc o gens amoïna a 20 punts de distància. El partit les extravagàncies estrambòtiques del qual (desviacions catalanistes esporàdiques) se censuren paternalment, des de la confiança que atorga el saber-se guardians i posseïdors únics de les essències (regionals, és clar) valencianes. Altrament, també se’ls felicita quan miren d’apropar-se a posicionaments del PP amb estratègies imprevisibles per aturar momentàniament i infructuosa la sagnia constant de vots envers el poder hegemònic.
I
fora d’aquest espai uniforme restem els de la minoria nacional, perquè caldrà
començar a dir les coses per seu nom. Ells són els colonitzadors, i nosaltres
la minoria resistent. Malauradament no comptem ni tant se vol amb la majoria
dels que encara mantenen el valencià com a llengua pròpia, perquè aquestos han
adoptat molt cofois la subordinació i el provincianisme a dintre de la nació
espanyola. Per tant, qui som la minoria nacional valenciana? Aquest 10-15% de
valencians que segons les enquestes ens considerem només valencians o més
valencians que espanyols, que som plenament conscients de la importància de la
nostra llengua i cultura, de la nostra història i de l’espoli econòmic que ens
ha perpetrat Espanya durant segles. Som els que ens sentim agredits a diari des
d’unes instàncies mediàtiques i de poder amb actituds autoritàries dins d’un
país formalment democràtic. Les víctimes d’una violència simbòlica que només
nosaltres sabem valorar en la seua justa mesura. Uns consideren que la seua
nació és la valenciana, d’altres que la nació és indestriable de la catalana, i
entremig hi trobem diferents matisos i gradacions. Tot plegat, fruit de la
batalla de desgast i resistència que hem sofert des de fa més de 30 anys. Al
cap i a la fi, no té tanta importància, perquè junts formem la minoria nacional
valenciana, que es basa en la consciència històrica, cultural i lingüística. I
açò ens apropa inevitablement a la resta dels Països Catalans. Personalment ho
tinc molt clar i faig meua l’afirmació que tants altres han proclamat
feliçment: la meua pàtria és la meua llengua. I en el meu cas hi afegisc: la
meua pàtria és la llengua que he volgut fer meua.
diferent a la d'ells. Cada identitat nacional es basa en un univers
simbòlic propi (himnes, banderes, cultura, mites, història, etc.). En
el cas valencià, el poder imposa de forma autoritària el seu univers
simbòlic tot negant la possibilitat d'una coexistència plural i
democràtica amb el nostre univers simbòlic. Això significaria la
coexistència de dues identitats nacionals en un mateix territori. La
nostra, però, ens és negada i menyspreada. En aquest procés s'imposa un
estat de violència simbòlica permanent i angoixant contra nosaltres.
La violència que tu dius simbòlica ha estat imposada al nostre país al llarg dels segles. La constitució Espanyola institucionalitza, normlitza i "legalitza" la violència que dius simbòlica, però va més enllà i també com estableix violència com a mitjà (Mittel) (art.8) entre d'altres.
Gràcies per l'aclaració i sempre al romandre sempre al servei del general Maulet.
Ben Cordialment,
Antoni Abad
Al Principat de la transició ençà no han tingut cap de tacte poltic ni cultural alhora de tractar amb respecte que és mereix la generalitat de baix i les seves institucions.
És més ha semblant tot el contrari, que les hagen intentat suplantat, menystingut i maltractat.
Al Principat a més han exportat al País Valencià una mena de nazisme català i alhora el seu autoodi pel mig del qual Rita Barberà és una catalana espanyolista amb autoodi català.
Qüestió els valencians no hem fet amb el Principat i per això no n'hi ha cap al Principat que es puga considerar una valenciana espanyolista amb autoodi valencià.