Les persones no som bèsties perquè donem significat a les coses. Els objectes, per nosaltres, poden ser símbols que expressen conceptes més enllà de la física de l'objecte. Des del concepte de família o d'amistat, fins als símbols nacionals de les banderes o els himnes, les persones otorguem valor per construir una realitat més rica i complexa que la dels simples fets materials.També som les persones les qui hem construït un sistema de valors basat en la llibertat d'expressió i d'elecció del nostre propi camí. La creació de lleis i d'estats correspon als mecanismes creats per poder establir marcs de convivència superiors als de les bèsties.
Sovint hi ha discussions calentes quan es debat sobre les cremes de banderes o figures polítiques, com ara reis o presidents. Ha de prevaldre la llibertat d'expressió o bé la preservació del símbol cremat?
Jo crec que la llibertat d'expressió és un dret fonamental per tal com conté la llavor que ens permet corregir els defectes dels nostres sistemes de convivència. Si no se'ns permet comentar o criticar, no podem millorar. I l'única manera de tenir opinió és informar-se prèviament. Per això els mitjans de comunicació són claus en la millora de la nostra societat.
La balança entre llibertat d'expressió i respecte als símbols té dos plats on a vegades en pesa un més que l'altre. En la història de la democràcia moderna (és a dir, des de fa trenta anys a Catalunya i des de fa tres-cents anys als EUA), el plat de la llibertat d'expressió ha anat de la banda del progressisme mentre que el plat del respecte als símbols ha anat de la banda del conservadurisme.
En les actuals protestes de l'Iran, la reacció del govern ha estat tancar l'amplada de banda de connexió a Internet, ja que Internet és un mitjà de comunicació que s'escapa del seu control. A través de Twitter, Facebook, Flickr o YouTube, els iranians poden fer sentir la seva veu encara que discrepi de la posició ofical del govern, una dictadura religiosa islamista. Atacant la llibertat d'expressió poden mantenir la fantasia de l'estabilitat d'una teocràcia que la gent ja no respecta.
Però no ens cal anar tant lluny per trobar exemples d'atacs a la llibertat d'expressió. A Catalunya hem viscut judicis contra persones acusades de cremar fotos del rei d'Espanya. Una còpia d'una foto té el valor simbòlic que té però alhora no és cap objecte físic vital per al correcte desenvolupament social. La llibertat d'expressió ens permet cremar-ho per expressar la nostra repulsa a la monarquia sense que ningú prengui mal ni vegi retallada la seva llibertat en un grau apreciable. Si la monarquia espanyola fos forta no caldria defensar-la d'això.
I ahir encara en vam tenir més, d'això. Ahir dissabte unes dues-centes persones es van congregar al Raval de Terrassa per veure en una pantalla gegant instal·lada per Telecinco el partit de futbol entre les seleccions d'Espanya i Sudàfrica. Una cinquantena de membres d'una organització d'esquerres van boicotejar l'acte i van cremar amb gasolina la pantalla gegant. Amb la seva actitud violenta i sectària, aquestes persones van posar en perill les famílies que volien veure un partit de futbol a la fresca i van destruir un canal de comunicació social: una pantalla de televisió.
Aquestes persones d'esquerres van considerar que el símbol de la selecció espanyola que es veia a través de la pantalla era més greu que el fet de poder gaudir d'una vetllada de futbol en companyia.
Veiem doncs, com el conflicte entre la defensa dels símbols i la llibertat d'expressió es decanta envers la simbologia (el plat més conservador d'aquesta balança) quan afecta valors com els de l'islamisme, la monarquia espanyola o els independentistes catalans d'esquerra. En el fons, no són tan diferents.
A- Que els nostres esportistes són obligats per llei a defensar la nació espanyola.
B- Que Telecinco és part beligerant i ha firmat el "manifiesto" xenòfob contra l'idioma pròpi del país.
C- Que anomenis violents i sectaris només als d'un costat.
Começa a ser hora que anomenem les coses pel seu nom.
Però jo crec que els canvis no els fan les persones amb actituds violentes sinó les persones que saben sumar i unir esforços.
Dels anys que fa que conec gent del moviment independentista d'esquerres en puc dir una cosa: com més repeteixen les consignes de 'cal anar tots junts', més sectaris es tornen i més es separen entre ells. Això sí, cada minúscul grupet es diu Confederació d'Assemblees de Moviments Unitaris Populars de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans - Reagrupament. Com menys gent, més llarg el nom.
I, en canvi, els espanyolistes tenen clar que quan van junts guanyen. I per això s'ajunten, com al País Basc. Ells no són sectaris; ho som nosaltres i per això no guanyem.
Jo crec que tota la gent que ahir volia veure el partit d'Espanya podrien votar independència en un referèndum si el nostre projecte els integra: si fem que sigui també el seu projecte. Evidentment, tot això no ho podem aconseguir ruixant-los amb gasolina i encenent-los. L'independentisme català d'esquerres té tant de poder de convicció com els EUA al Vietnam: cada cop que obren la boca perden suport.
Me la porta fluixa que Telecinco digui el que vulgui. Ni miro Telecinco ni escolto la COPE. Les emissores espanyolistes no m'interessen i crec fermament que perdre el cap escoltant el que diuen és una actitud absolutament provinciana. M'interessa la gent que viu a Catalunya i vota, perquè ells decideixen el nostre futur.
He començat dient que estava d'acord amb tu.
Però insisteixò en que, en justicia, hauriem d'anomenar les coses pel seu nom.
- Cada cop que critiquem un error, hauriem d'intentar anomenar tots els errors implicats.
- Cada cop que critiquem una violència, hauriem d'intentar anomenar totes les violències implicades.
En la meva família hem esmerçat moltes energies en ajudar a un nebot que és un gran esportista i que ha estat lamentablement castigat per ser un català deficient auditiu (sord).
No és aquí el lloc adient per especificar-ne els detalls.
El meu comentari simplement et recordava que semblaves tendenciós.
I en vista de la teva resposta, insisteixo en la meva opinió.
M'agradaria veure més sovint anomenades pel seu nom totes les violències.
Et llegeixo per recomenació d'un amic comú i voldria poder compartir millor les teves opinions.
decisió de l'ajuntament perquè entenc que els actes no són tots iguals
i que una escalada de respostes és precisament allò que ens fa més mal.
Sobre aquest punt, només diré que espero que quan hi hagi representació catalanista al govern de Terrassa no es tornin a programar partits
d'Espanya al Raval.
Sobre la violència, bé, aquell dia només va haver-hi violència per part de l'esquerra independentista. Ignoro si els càmeres de Telecinco havien estat dies abans llançant còctels molotov als locals de l'esquerra independentista. Si és així, la cosa deu venir de llarg.
Sense entrar tampoc en detalls, en la meva experiència he viscut dos tipus de violència al carrer.
Una, la de la policia nacional espanyola contra els catalanoparlants i les activitats independentistes, que va desaparèixer arran de la seva substitució pels mossos.
L'altra, la de l'esquerra independentista contra tothom que no fos comunista, que es va atenuar després de l'assassinat d'un regidor del PP. Però no va desaparèixer, i quan veig aquests rebrots agressius penso, per exemple, en la vegada que van llançar un còctel molotov al local de Convergència. Parlem de violència? Doncs parlem d'incendis i assassinats, no d'actitus xulesques. No tot és igual.
Malament anem si la nostra supervivència nacional depèn de sabotejar els partits d'Espanya, del Madrid, de l'Espanyol o del Rafa Nadal. Jo vull la independència perquè els catalans tinguem els mateixos drets que els espanyols, no per eliminar drets als espanyols.
NI que estiguéssem parlant de la BBC, CNN, per l'amor de Déu.
Un exemple d'això és Catalunya Ràdio: quan el Tripartit va començar a acomiadar-ne treballadors per eliminar la 'crosta' nacionalista, molta gent ho criticà, però no feren res. Han hagut de perdre el liderat d'audiència davant de RAC1 per entendre que s'han equivocat.