Manipulades desde la imposició o l'acord, les fronteres han estat cicatrius o somnis esbossats per homes assenyalats pels capricis de la història. En el món globalitzat s'ha enfortit la identitat, allò que distingeix aldees i a la seva gent de la resta. Nosaltres i els altres. I, en aquest marc, les fronteres han guanyat protagonisme...
Però aquestes no atenen, exclusivament, a la diferència o a la nació. Les fronteres han estat, històricament, instruments segregadors, que defineixen els límits del poder. La sobirania territorial representa avui, l'expressió política més clara i diàfana, de coacció i control.
Sense frontera no existeixes en un món globalitzat. Sense estat propi, no comptes als organismes internacionals on es decideix la "Política". Tant se val que un país tingui 1.000 milions d'habitants (Índia) o només uns escassos milers (Malta). Tant se val que s'extengui territorialment 10 milions de quilòmetres quadrats (Xina), com que ho faci en unes exigues 44 hectàrees (Vaticà). Tant se val que hi convisquin llengües, cultures o confessions, com que n'estiguin excloses totes, a excepció de l'oficial. El que compta és, ineluctablement, l'existència de la frontera. Com fa milers d'anys. És l'únic element en comú entre els grans imperis, els estats-nació o els paradisos fiscals. Tots ells tenen només un element en comú que els fa forts, poderosos i respectats; la frontera.
Malgrat l'increment de fluxos d'individus, capitals, mercaderies...les fronteres continuen tenint tot el pes. Marquen clarament els de dins, dels de fora. Ningú està disposat a renunciar a elles. Més aviat, hi ha delit per conservar-les i, en alguns casos, desig per ampliar-les. Molts estats del món estan en una situació de caos i de fallida política i/o econòmica, de guerra o d'inestabilitat permanent, però mai ningú es qüestiona renunciar a la sobirania.
Quan els organismes internacionals i els estats, proposen i convenen que cal modificar fronteres (reunificació alemana, dissolució de Txecoslovàquia o acords de Dayton per establir fronteres als Balcans) se'ns presenta com una Política d'Estat i, als seus inductors, com a estadistes.
Quan, en canvi, qui proposa modificar les fronteres són simples i anònims ciutadans i ciutadanes, tot sovint afectats per un ordre estatal que no volen o que els perjudica, estem enfront de grups independentistes, separatistes, revolucionaris, incontrolats, extremistes o radicals, al marge de si la seva reivindicació s'explicita la voluntat expressa i pública de respecte a la pau i als valors democràtics.
Per això, tot estat conté, com a mínim, un nacionalisme. Aquell que defensa la seva integritat territorial. El que defensa, precisament, les fronteres que donen el control i el poder de l'estat sobre la seva població. Dins d'aquest, n'hi poden haver d'altres que pugnin per un altre ordre. Tanmateix, l'únic nacionalisme agressiu i perillós és aquell que nega la configuració de les fronteres a la lliure i democràtica expressió dels seus ciutadans. Aquell nacionalisme que rebutja l'opinió popular i n'ofega les veus dissidents.
m'ha agradat molt el teu escrit. Però al meu parer, l'independentisme català continua sense treure’s de sobre aquesta mena de dogmatisme religiós que desprèn. Tu parles d’una mena de “nacionalisme laic”‚ que és l’únic que té futur.
Com sempre‚ una abraçada desde les nostres contrades!
Jaume
hola Jaume,
espero que estigueu tots bé.
una abraçada per a tota la família,
Oriol
PS: estic d'acord amb el teu comentari, suposo que ja ho saps :-)
Interessant
article, com sempre. Comparteixo amb tu la idea de que el "món
globalitzat" tingui, si cap, més fronteres que mai, excepte possiblement
per el poder econòmic, que es mou lliurement però que utilitza aquestes
fronteres per protegir els seus interessos. El que em sembla perillós es
separar dues classes de nacionalisme. Les separacions sempre estan subjectes a
una decisió subjectiva. Estic d'acord en el plantejament de assegurar a l’individu
la llibertat d'agrupar-se quan, com i amb qui vulgui sense la coerció de cap
altre grup sempre que no utilitzi ell mateix instruments de coerció (la violència
física o de qualsevol altre tipus) però el que no comparteixo es l'estaticitat
del concepte nacionalista, aquest sol reforçar el sentiment de pertinença negant
la pertinença a un altre grup i això es el que perverteix el concepte. Les
fronteres fan això, si estàs aquest costat no pots estar a l'altre, si estàs
aquí, com no estàs allà ets dels bons, si estàs a aquest costat però vols estar
allà ets dels altres. Caldria, potser, buscar maneres de reforçar les
identitats culturals, econòmiques , polítiques etc. sense contraposar-les a
altres identitats, aleshores les fronteres traçades a llapis es dissoldries, i
les difuses fronteres ideològiques serien les úniques que existirien, i si
calen fronteres que siguin només administratives. Utòpic, potser, però cada cop
que algú defensa aquest temes segueixo veient per sones que volen exercir sobre
altres el poder que fins ara exercien sobre ells, el que volen es marcar
fronteres sobre els seus dominis.
En tot cas, es un tema difícil, un repte certament i per això difícil
t'agraeixo molt la reflexió i crec que‚ finalment‚ no diem coses oposades. El terme nacionalisme no ha tingut bona premsa. Sembla difícil definir–se com a nacionalista i alhora pensar en una societat oberta i respectuosa. Però defensar la teva propia identitat –cadascu lliurement la seva— i proposar una "identificació" comuna -la comunitat o pais on vivim- pot ser una aportacio positiva cap a la cohesio social. Que un poble defensi els seus interessos i drets -inclos el dret a decidir sobre el seu futur- de manera democratica hauria de veures com un exercici legitim i respectat. Pero defensar aixo no necessariament vol dir ser nacionalista.
realment es un debat complex del que sovint es defuig interessadament.
una salutacio,
Oriol