SÀNCHEZ-MÚSTICH, Cèlia: No. I sí. Pagès editors, 2009. III Premi 7lletres 2008
(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
De nou, i tal com a mi m’agrada, em trobo amb un recull de relats que manté un fil conductor al llarg dels diversos contes que presenta. I no pas perquè la Cèlia Sànchez-Mústich treballi en tots ells amb els mateixos personatges. Ni perquè el tema sigui sempre el mateix. Ni tan sols els escenaris on transcorre l’acció resulta coincident. L’element que vincula els set relats que configuren l’obra No. I sí és molt més subtil i m’atreviria a dir que forma part del tarannà de la mateixa autora, del seu estil narratiu farcit d’ironies que et fan somriure, de recargolaments filosòfics que paga la pena seguir i d’un plantejament diferent, original i viu de situacions que podríem considerar habituals. Això, i la repetició en tots i cadascun del contes de la màxima que dóna títol al recull: No. I sí.
Amb tot el que he comentat fins ara, suposo que ja heu entès que la lectura d’aquest llibre m’ha resultat amena, agradable, i us el recomano.
A L’orella rere el llapis se’ns narra les vicissituds que tenen lloc al llarg d’un judici per violació. Una explicació que és posada en boca del dibuixant que es dedica, com a les pel·lícules més clàssiques del gènere negre americà, a plasmar moments concrets de la sessió. Per a mi és un dels millors contes del recull, amb unes converses enginyoses i un final (que òbviament no detallaré) rodó i ben aconseguit. L’encaix de la taronja ens mostra com l’amor platònic de tota una vida es pot convertir en una mena d’obsessió. El llistó rebotat és un altre dels que considero més ben trobats per la manera d’enfrontar-se a una situació, com he indicat abans, habitual, però des d’una perspectiva diferent. Però sobretot (i aquesta és una de les meves debilitats) per l’ús de la ironia intel·ligent i subtil de què fa gala al llarg de tota la narració, i per un final que frega l’esperpèntic mentre que alhora és el més coherent. Cabòries de pel·lícula, per al meu gust, potser resulta una mica feixuc en relació als altres, cosa que no implica que no avanci també amb bon ritme. Però malgrat sigui el que he trobat més fluix, tant pel plantejament com pel tractament argumental, de nou em trobo amb un final molt aconseguit. A Lletra menuda se’ns presenta una dona que autosatisfà les seves necessitats sexuals amb una bona dosi d’imaginació. I el darrer, Record transvestit, malgrat el tema delicat que tracta, aconsegueix dotar el relat d’un sentit de l’humor que el fa amè i interessant.
I ara que us he fet cinc cèntims del recull us preguntareu: “ja està?” Doncs NO. I SÍ. Perquè per una banda voldria entrar a analitzar amb més detall alguns contes que m’han semblat dignes de ser treballats i comentats amb més profunditat. Però per altra banda no és aquest l’espai on pertoca dur a terme aquesta tasca.
Per tant, de nou us animo a llegir el llibre de la Cèlia Sànchez-Mústich i ja m’anireu comentant què us ha semblat, a vosaltres.
SÀNCHEZ-MÚSTICH, Cèlia: No. I sí. Pagès editors, 2009. III Premi 7lletres 2008
