Tot sovint, quan mira enrere, veu l'ombra d'un llarg pes en el camí, una empremta que amb prou feines arriba a rastre desdibuixat, un silenci idèntic a tots els silencis d'un món massa cruel i tortuós.
I això que en fer-ne vint, al 69, estava convençut d'haver nascut per a les revoltes, de ser un típic fill dels seixanta i estar predestinat a obrir les portes a cops de peu.
Però els Doors, els Beatles, Bob Dylan i aquell remolí d'experiències sexuals i sensuals van ser poc més que la música de fons d'una caiguda que probablement es va iniciar el mateix dia que va néixer.
El que no entén és per què fins als seixanta (sí, ja en té seixanta) no ha descobert que la vida no és res més que un llarg i lent aprenentatge ple de tedi i desconcerts, abundant en moments tan poc sublims com l'orgasme d'un ase mut, carregat d'il·lusions tan precàries com l'estiu a Finlàndia, els amors perfectes o els somnis d'un fals rebel.
Mirar enrera... no s'ha de fer mai i, que la vida és un llarg i lent aprenentatge, si, és clar, d'aquí que canviem de mica en mica, però el tedi i els desconcerts, ens els creem nosaltres mateixos i, en lloc d'aprofitar-los per aquest aprenentatge personal i, sempre tard o d'hora, positiu, els encaixonem i els classifiquem de forma que no ens deixen crèixer ni tirar endavant. He obtat per saltar-me els obstàcles de la vida... no tinc cap ganes de tornar-m'hi a encallar.
Mai no havia pensat en els orgasmes dels ases, ni menys encara en els dels ases muts. Avui també tinc clar que no parles de tu mateix, i no ho dic pels orgasmes ni pels ases, sinó perquè encara et falta moltíssim per als seixanta.
