Els adversaris (i enemics) de la nostra nació tenen l'hàbit de lloar-nos allò que diuen que és una virtut pròpia de la gent catalana: el seny (suposo que en la seva accepció de ponderació mental, segons ens defineix el mot el Diccionari de la Llengua Catalana). Mai no diuen, però, que aquesta virtut - que ells voldrien permanent en tots nosaltres - va sempre, hauria d'anar sempre, acompanyada i equilibrada per una altra: la rauxa.
El dit Diccionari, entre d'altres, ens ofereix la següent definició de la paraula rauxa: determinació sobtada. Confessant ja ara que mai se m'havia acudit de buscar aquest mot al diccionari, us diré que la definició no m'ha acabat de fer el pes del tot, de manera que, sense pensar-m'ho, n'he anat a cercar traduccions en altres llengües. En castellà, la majoria de diccionaris tradueixen la rauxa com a "arrebato". Bé, podria ser, això s'acostaria més a allò que, conceptualment, jo entenc com a rauxa però encara no m'acaba de convèncer... i segueixo buscant fins que arribo a l'anglès que m'ofereix, com a traducció, el mot "outburst" que, lliurement i basant-nos en la seva composició lèxica, podríem "retornar" al català com a "esclat d'emocions" (el verb to burst es pot traduir, a banda d'altres accepcions, com a "esclatar" i/o "rebentar").
Rauxa, determinació sobtada, esclat d'emocions... arribem allí on em sembla que hem d'arribar: l'esclat d'emocions contraposat a la ponderació. El seny és allí on ens volen els enemics nacionals, els botiflers i els quintacolumnistes a sou del bonic país veí que fa 307 anys que ens ocupa. La rauxa és allí on hem d'arribar per aconseguir alliberar-nos nacionalment i social.
Prou de pacte, prou de compromís, prou de negociacions ni que siguin bilaterals o bé, en tot cas, que la bilateralitat sigui amb Brussel·les i no amb Madrid. Prou de pensar-nos-ho un cop i un altre, de dubtes, de peix al cove, de perdre i fer-nos perdre temps. Els líders polítics que s'asseuen al Parc de la Ciutadella i a la Plaça de Sant Jaume s'han de mullar: estem o no estem per la independència? No per una "futurible" (2014, 2024 o 2400...) independència: estem o no estem per treballar, des d'ara mateix, coratjosament, sense pedre un minut per un Estat propi? Acabat el temps d'estar instal·lats al seny, tan assenyats que sovint la prudència ens ha fet traïdors, arriba el temps de la rauxa: sense pausa, sense treva. Acabat el temps en què tot fineix en la gestió del dia a dia i el pidolar, arriba el temps de gestionar el carrer, de dinamitzar el país: sense pausa, sense treva. Que aquest cop, si aconseguim engegar la màquina, ja no s'aturi fins a arribar al final del camí. Sense pausa, sense treva: arrauxadament.
Que ja ho deia l'Ovidi, l'enyorat Ovidi:
Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra esforça, creixent.
Les molles volen al vent,
diuen: “si no et donen, pren”
Tu texto es el primer y único punto del programa del Sr. Joan Carretero.
Libérate de prejuicios estériles y da el salto.