Em pensava que amb tantes categories ja tenia més o menys coberts tots els àmbits i tots els tons, però en començar a escriure sobre Debora Serracchiani, la revelació de l'esquerra italiana, he hagut de crear un nou apartat que fins ara no havia sentit la necessitat d'incloure en aquest bloc. Política, parlo de política.
Ja sabem que tothom interpreta els resultats d'unes eleccions en funció dels seus interessos personals o partidistes, però a pesar que les europees han certificat l'ascens general de la dreta a la UE i a Itàlia ha guanyat el Poble de la Llibertat de Berlusconi i ha perdut el Partit Democràtic (PD), aquesta última formació pot estar més que satisfeta amb la victòria personal de Debora Serracchiani, la seva candidata d'Udine.
Imatge innocent, resultats espectaculars
Té 38 anys, però n'aparenta molts menys. Si no hagués sabut la seva edat, en veure la foto que publicava l'altre dia El País hauria jurat que no passa dels vint. Ja sé que la seva imatge no hauria de tenir cap importància, però tots sabem que la té. Transmet una certa ingenuïtat, una innocència que encara fa més espectaculars els seus resultats: a la regió de Friuli Venezia Julia ha superat la resta de candidats. Ara serà eurodiputada, pero dins del seu partit ja temen (els partits són així) que acabi aspirant a la secretaria general.
La força de la xarxa
Com ha arribat tan amunt? Gràcies a internet. Amb un bloc on, en conèixer els resultats, va penjar un memorable "He guanyat al Papi!". Perifèrica i anònima, Debora Serracchiani creu en la força de la xarxa. Com que no podia accedir a la campanya televisiva ni comptava amb el suport material del PD, va optar per escriure una carta, Primavera democràtica, i enviar-la per correu electrònic a totes les llars i empreses de la regió. I va funcionar, i tant que va funcionar.
