No hem sentit a dir, per part d’economistes o analistes de prestigi, que la crisi econòmica mundial que patim és conseqüència de la cobdícia dels darrers anys.
Hem justificat amb eufemismes poc entenedors i derivades que pretenen ser científiques, allò que només s’explica per una actitud rebutjable del comportament humà. Leopoldo Abadía, el jubilat que ha gosat explicar fàcilment allò aparentment difícil, en el seu llibre La crisi Ninja, ha estat més convincent a ulls de l’opinió pública que no pas Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu.
La crisi econòmica que pateix avui Europa, ha estat negada durant anys tant per les institucions europees com pels governs dels estats membres. Davant la inevitable evidència, toca reconèixer la profunditat de la crisi, reconstruir l’esvoranc provocat per males previsions i, el que és pitjor, les conscients inaccions de qui podent preveure i prevenir mals majors, es va refugiar en la retòrica què no estàvem en crisi, sinó en una lleugera desacceleració.
Del balanç de les cimeres internacionals celebrades el novembre passat a Washington i l’abril d’enguany a Londres, sembla que poques coses han canviat en relació al irreal objectiu de refundar el capitalisme. Segons l’ECOFIN (consell de ministres d’Economia i Finances de la UE) de l’octubre de 2009, el principal objectiu de la UE davant la crisi era restablir la confiança i activar mecanismes de protecció dels ciutadans, però fins avui no s’ha treballat en aquest sentit. El Banc Central Europeu, coneixia moltes de les operacions especulatives i d’altíssim risc a les que s’estaven sotmeten els dipòsits dels ciutadans.
És evident que l’evolució de l’economia mundial ens ha afectat, i ho continuarà fent, però l’opacitat de les decisions governamentals en matèria econòmica no fan més que incrementar el dubte sobre les intencions reals que es plantegen les institucions europees per a evitar en el futur, crisis com les patides aquest any. Ara ja sabem que no refundarem el sistema, ni que fruirem d’una nova revolució d’octubre, per això, cal aplicar realisme polític, a partir de decisions valentes que resolguin els greus problemes financers. Com, per exemple, un major i més estricte control de les inversions que fa el sector bancari, com una millora en la competitivitat basada en la innovació, com un canvi del model productiu que no estigui centrat en la “construcció destructiva” del sector immobiliari que denunciava l’Informe Auken al País Valencià, ni l’abocament il·limitat de recursos públics a sectors productius deficitaris, com un augment de la inversió pública en polítiques socials. Cal la unificació de l’economia europea –no només monetària- i cal, també, fer reall’economia mateixa. L’especulació no fa progressar la societat, enriqueix molt pocs individus i aquesta és, en democràcies avançades, una pràctica que cal eradicar.
Sí...molt necessari el realisme polític en aquest moment en el que com bé
indiques ja no estem refundant res. La crisi econòmica arrastra lo que quedava
d'una debilitadíssima confiança en els poders públics - tal i com estan sent
governats actualment- que en un atac de fer algo s'ha posat a donar, com
indiques, recursos públics a serveis deficitaris. Per no repetir més coses que
has dit, simplement dir que ... està sent tota una cadena de despropòsits per
ser suaus. No he arribat encara a echarle
el guante a la lectura a La crisi Ninja, però ho faré. Ja comentarem....
una abraçada maca!