Aquesta foto té gairebé trenta-cinc anys. Ahir la vaig veure per primer cop. El noi de les patilles sóc jo, llavors tenia 14 anys. La noia que porta un mocador que li tapa la cara és la Christine, també tenia la mateixa edat. Què fèiem? Participàvem en una ginkama organitzada a la urbanització on la meva família passava l'estiu. La ginkama era per parelles. La Christine era la meva parella de ginkama. La Christine no parlava ni català ni castellà, només anglès. La Christine és anglesa de pare català i de mare anglesa. Va venir allà on estiuejàvem per passar una setmana amb la seva germana catalana, que era amiga d'una de les famílies que tenia una caseta prop de la urbanització. Així ens vam conèixer i així va ser com va acabar sent la meva parella de ginkama, ja que llavors jo era el que més anglès sabia de tota la colla de nois i noies que estiuejàvem junts en aquella urbanització prop del Montseny. La Christine era (i suposo que continua sent) molt simpàtica, molt oberta, molt xerraire, molt animada. Ens ho vam passar bé junts, vam riure força. Recordo que ens va ensenyar un ball de moda a Londres en aquella època, una mena de rock'n roll marxòs que implicava creuar les cames i saltar a la vegada. Tota la setmana que vam coincidir vam estar ballant aquell ball diabòlic, ella, el seu germà Amzie i la resta de nois i noies de la colla. Per què collons explico tot això, deveu estar pensant? Avui aquest s'ha tornat boig, li ha agafat un altre dels seus atacs de nostàlgia... Doncs, no, no me n'he tornat, de boig (seguiu llegint, si us plau).(N'hi ha més)
La Christine se'n va tornar a Londres, amb el seu germà. Em va escriure un parell de postals, jo li vaig contestar, evidentment. L'estiu següent va venir un dia i vam xerrar cinc minuts. I després... mai més no vam saber res l'un de l'altra. Normal, com passa centenars de vegades amb centenars de persones a la nostra vida: les coneixem, les perdem i mai més no sabem res d'elles. I ja està. O no. Abans d'ahir, la Christine remenava fotos velles i va trobar les d'aquella ginkama. Va recordar els meus nom i cognoms, els va teclejar al Facebook i li va sortir la meva foto de 48 anys, sense patilles i sense gairebé cabell al cap. La Christine no s'ho va pensar i em va escriure un missatge en anglès, gairebé demanant perdó per interrompre'm i dubtant que jo recordés, ni que fos vagament, qui era aquella dona que m'assaltava per Internet. Vaig veure el missatge al matí, a la feina, i vaig tenir una gran alegria. Vaig recordar immediatament la noia anglesa de la ginkama, vaig recordar perfectament els seus gestos, les seves converses, la seva manera d'estar. Havien passat 35 anys, però el cervell va seleccionar allò que creia que s'havia de recordar, de la mateixa manera que oblida milers de cares, milers d'anècdotes, milers de moments que no troba interessants cada dia. La Christine em va alegrar el matí. Li vaig contestar, molt content de saber d'ella tants anys després i l'endemà ella em va penjar al meu mur del Facebook tres fotos d'aquella època, una de les quals -bé, vaja un fragment, per fer-ho més misteriós- és la que encapçala aquest apunt. Ara som amics del Facebook i ens hem posat ràpidament al dia de les nostres trajectòries vitals i dels nostres fills respectius, que, curiosament, tenen edats semblants a la que teniem nosaltres quan ens vam conèixer. La Christine viu a Catalunya des de fa molts anys, jo no ho sabia, la feia a Anglaterra. Potser ens hem creuat algun cop pel carrer, a Barcelona o a Sant Cugat, però evidentment, no ens hauriem reconegut. No sé si a la Christine li agradarà que expliqui tot això en el meu blog, no li he demanat permís, però tampoc em sembla que estigui desvelant cap secret ni explicant cap història personal. La Christine i jo ens hem retrobat virtualment al cap dels anys i ara falta saber si ens retrobarem presencialment i si ens animarem a fer, com li he ofert jo en els meus missatges, una cerveseta tot recordant vells temps d'infantesa. Una història simple, anodina, direu, sí, potser sí, una senzilla història de relació personal que m'ha vingut de gust de compartir aquí amb els meus amics "lectors" de blog.
Es genial retrobar-te amb gent així. :)
moon
I pel que fa a les patilles, sembla ser que era moda, en aquells temps, jo no me'n recordava, era just abans de deixar-me barba i els cabells llargs.
Una abraçada
Una abraçada Joan !