marieta |
llibres |
dissabte, 13 de juny de 2009 | 08:30h
A qué viene la noche si no es buscando pájaros
Quan vaig saber que eixiria ja em vaig emocionar molt, tornava, tornava. Quan va eixir allà (del lado de allá) sabia que no el podia tindre encara perquè estava massa lluny. El vaig començar a acaronar sense tindre'l, pensant en el moment en què el tindria a les mans, sabia quan seria, faltava poc al proper viatge a Castelló. El divendres passat en arribar vaig anar corrent a comprar-lo, era més gros del que esperava, vaig llegir l'índex mil voltes però no el vaig començar. El vaig posar a la bossa i no el vaig tornar a obrir, llegia altre. En arribar a Roma va ser la primera cosa que vaig traure de la bossa, l'he passejat per casa durant una setmana, me'l mire sense obrir-lo. Des que el tinc he començat altres dos llibres, dels que passen per mi sense deixar quasi cap senyal, i no l'he començat. És molt estrany, allò normal hauria estat que m'hi haguera llançat de cap, amb recel, a llegir-lo immediatament, potser dues voltes seguides. En canvi hi pensava, me'l mirava però no l'encetava. Hui he pensat que el que estava fent era com quan era xicoteta i me menjava el pa per deixar-me la xocolata per al final, i triava el moment de menjar-me-la sola, tota d'un mos.
En canvi hui l'he començat quasi amb timidesa, a mossets desordenats, com d'ocellet, i el deixe i m'alce faig un altra cosa o no res i després torne i el llig un altre tros. És estrany.
He llegit encara poc. És ell, hi és tot. Després de tant de temps.
Jo també vaig demorant el moment de posar-m'hi.
Jo també era dels vailets que deixava el xocolata pel final. I aquestes coses ja són de per vida, oi?